La vaga i la revolta (1895)

29/07/07 0:00

Diuen que els mallorquins són poc nacionalistes. Ben sovint, dins aquesta societat nostra, es feia més cas d'un funcionari foraster que no pas de qualsevol conciutadà. També té fama l'illenc de pacífic, conservador, fidel a l'Estat central i que rarament ha acudit a les armes per a defensar la identitat del Regne, com quan per exemple els mallorquins giraren l'esquena a Jaume III quan pretenia recobrar el seu tron. La guerra de Successió ens descobreix, igualment, renúncies bordes i conductes inexplicables. No parlem ja de la guerra de les Germanies. Això és el motle de les nostres actuacions. Només ens movem amb ràbia i violència quan ens toquen el pa de cada dia o amenacen la nostra família. Això és el que es va esdevenir aquell juliol de 1895, quan hi havia la vaga dels forners. La premsa explicava: «S'ha verificat el míting dels vaguistes forners. Hi han assistit més de dos mil vaguistes, i un gran nombre de dones. Han estat pronunciats enèrgics discursos aconsellant la resistència a continuar treballant en els forns, quedant així acordat per unanimitat dels assistents. Les autoritats han pres grans precaucions per tal d'evitar els desordres públics».

I tanmateix la cosa no aturà en el decurs de tota una setmana. Al cap de set dies, la premsa informava novament: «La revolta d'avui. Incident d'algunes persones amb un carrabiner. La ira i l'odi del poble de Palma, dòcil en aparença, contra l'institut armat del cos de carrabiners s'ha demostrat avui amb totv el seu vigor. L'incident es va ocasionar quan va voler detenir un carrabiner a una persona que passava per la Porta de Sant Antoni un saquet de tabac de contraban. A causa de la detenció el carrabiner Juan Bastida González ha estat blanc de les ires del poble, que no s'ha aturat d'apedregar-lo més i més, arribant a caure-li damunt tota una pluja d'objectes, molt dels quals el ferien i li produien contusions».

I és que aquell estiu les coses no eren fàcils. Seguit, seguit, embarcaven joves en edat del servei militar cap a la Guerra de Cuba, és a dir, contra la llarguíssima guerra emb els insurrectes. Els al·lots de bona família s'alliberaven d'entrar en aquelles fileres mitjançant el pagament d'una determinada quantitat. Els altres eren trets de ca seva i enviats a una mort quasi segura. N'hi ha prou de llegir les memòries de Santiago Ramón y Cajal per a comprovar, a través d'aquest testimoni imparcial, com estaven les coses de per allà. En resum, el mallorquí, d'acord amb el seu passat històric, suporta el domini de la Vila i Cort fins que aquest comença a prendre un caràcter «quasi» colonial. I el mallorquí del poble, en tenir la sensació que li prenen el pèl i l'exploten, més prest o més tard, reacciona.

Miquel Ferrà i Martorell