Els Visconti (1277)

Quan des del parc de la Mar observam la façana marítima que va del castell de l'Almudaina al baluard del Príncep podem, molt bé, tenir la sensació de veure una d'aquelles ciutats-república italianes i això, entre d'altres detalls, per ser una població medieval generosament torrejada. Torres i torrellons, cúpules i talaies es deixen contemplar en gran nombre d'orient a occident: L'Almudaina, la catedral, cal Bisbe, Santa Eulària, Monti-sion, Santa Clara, Sant Francesc... És el fenomen arquitectònic anomenat «campanilisme», és a dir, fer créixer torres entorn als campanars i campanars entorn de les torres. És el cas de Piacenza, Pistoia, Siena o SanGimignano. Resulta curiós el retrat d'aquest bisbe, patró de la ciutat homònima, que apareix en una pintura de Taddeo di Bartolo (segle XV), tot sostenint amb les mans una miniatura d'aquella urbs murada i torrejada. Aquestes torres no només significaven la defensa contra un enemic exterior sinó que també eren bastions de lluita i vigilància quan s'enfrontaven en armat conflicte els clans familiars. La torre era doncs el símbol del poder i la força. Quan Ambrogio Lorenzetti, a les seves pintures murals del Palazzo Pubblico de Siena ens representa com era construïda una d'aquelles torres, ens explica, alhora, una forma de vida sempre vigilant i insegura. Tot plegat era, fins i tot, l'origen de famosos llinatges, com els de la família «Della Torre», els quals partidaris eren vençuts el 1277 per l'arquebisbe Ottone Visconti. En els frescs de la Rocca, Castello Borromeo, a Angera, veim com el nou Signore de Milà, havent rebut la benvinguda de clergues i laics, entra a la població on cúpules, torres i torrellons s'amunteguen. I ja que parlam dels Visconti, diguem que en trobarem memòria en el carrer de Can Torrella, cantó de Sant Jaume, puix que en el número 3 hi ha encara la casa que habitaren. Em referesc a la branca dels Visconti que en el segle XVIII posà arrels a la nostra illa. El casal, amb un porxo d'entrada i un petit pati, ens rep tot dibuixant la llum d'un arc ogival i marcant els graus d'una antiga escala. Els Visconti, família d'origen milanès i que dominà aquell territori de 1277 a 1447, tingué membres molt destacats com Matteo I (Invorio, 1250-Crescenzago, 1322), que fou vicari imperial de la Llombardia; Giovanni-Galeazzo (1351-Melegnano, 1402) que obtingué de l'emperador el títol de Duc de Milà i de Llombardia; Giovanni-Maria (1389-1412), Duc de Milà de 1402 a 1412, i Philippo-Maria (1392-1447), també Duc de Milà, que a la seva mort, el 1447, la branca ducal era extingida. Tanmateix, el 1450, el poder passava a Francesco Sforza, que s'havia casat amb una filla natural de l'anterior.