L'Eixample, segons Obrador i Oliver (1893)

Miquel Ferrà i Martorell31/03/07 0:00

El poeta Mateu Obrador i Bennàsser, desitjós de veure caure les muralles i contemplar una Palma «eixamplada» més moderna i sanitosa, glosava en versos humorístics aquell sentiment que era, alhora, el de la majoria de ciutadans: «Tot te sia enhorabona,/ ciutat bella, si va envant/ es projecte d'En Estades, /avengut i ben pensat./ Te'n prendrà com a s'al·lota/ que dugués massa apretat/ es corsé, i quan es descorda,/ més apler pot alenar...». I segueix després, sempre dins una estructura de cançoner, amb aquestes altres paraules: «Ja veureu quina esplanada,/ quines places i jardins,/ quins carrers i quines cases,/ quin eixampla més polit./ N'hi farem de bones voltes,/ horabaixes i matins: picau fort, i en terra vagen/ bastions i rebellins...».

Per altra banda, l'escriptor i periodista Miquel dels Sants Oliver es lamentava en la mateixa data del trist aspecte que oferien els voltants dels indrets avui ocupats per les Avingudes. L'abandonament, la brutor i la manca d'una política higiènica seriosa eren força evidents en la zona coneguda com «sa vall»... «Des del Baluard de Velarde seguint pel Bastió de Sant Jeroni, fins a Ses Enramades; i des de ses Enramades fins a l'estació del ferrocarril, la vall queda abandonada, amb els seus caminals i tiranyets rectes, interminables, que aplanaren passa per passa, dia per dia, any per any, les anades i vengudes d'aquells treballadors solitaris, que allà veren transcórrer la seva vida, amb la mateixa camisa apedassada... Pels caminois pelats i llisos hi comença a néixer la molsa; aquesta petitat vegetació de les soledats i de les enyorances, aquestes florineues invisibles que pregonen les emigracions, la buidor, l'allunyament de la vida; aquesta flora invisible dels glacis i reductes, dels cementiris abandonats i dels claustres solitaris, que neix de la terra banyada de llàgrimes, com l'elegia de l'harpa del poeta. Més lluny, vora els racons de les muralles per on vessunyen les aigües brutes, un munt d'herbamatapit d'ortigues i mollera de rocam té cura d'eixugar les llecors impures de la població que fins allà arriben. Només hi tresquen qualque vegada quatre bous pacífics que seguen l'herba mengívol i reflexen, dins els seus ulls amples i humits, la verda tristor dels fossats...». Però encara hauria de ploure molt per canviar aquell panorama. Les muralles no donaven pas a les Avingudes de Ronda i al desenvolupament dels nous barris fins ja començat el segle següent, l'estiu del 1902.