Manel Camps, quan la música ens porta més enllà de la seva pròpia disciplina

El pianista català plasma les sensacions que li produeix la lectura de «Solitud»

Manel Camps és un virtuós del piano, en què domina una gran varietat de registres. | JAUME MOREY.

TW
0

Música i pintura. Música i cinema. Música i literatura. Més enllà de les notes i el pentagrama, el món de la música obre un ventall de sensacions i possibilitats que el pianista Manel Camp ha sabut explotar de la millor manera. Una de les seves darreres creacions arribà ahir al Centre Cultural de la Fundació Sa Nostra amb Solítud, una suite inspirada en la novel·la de Víctor Català. La idea li va venir després d'una relectura, l'any passat, en motiu del centenari de la que és considerada la millor novel·la del modernisme català, «Jo la llegia i pensava, tant de bo en música poguéssim expressar aquesta mateixa dimensió, tal com ho fa la literatura, de poder definir aquest món interior tan dur, tan viu i tan dramàtic dels personatges de Solitud». Dit i fet. Camps agafà la novel·la i trascriví totes les sensacions que aquesta li produïa «no és una música programàtica, com podria ser una banda sonora, sinó que és un conjunt d'impressions».

Aquesta interdisciplinarietat és una de les especialitats de Camps, que ha treballat amb poetes, amb músics de diversos estils i, fins i tot, amb artistes plàstics. «M'agrada molt aquest joc de barrejar disciplines, crec que és una inquietud de naturalesa, sempre m'ha interessat traspassar els límits del meu propi llenguatge». L'altra especialitat del músic català és el jazz, no debades ell dirigeix el departament de jazz i música moderna de l'ESMUC a Barcelona i fa classes d'improvisació al Conservatori Superior de les Illes. Fill de músic, a 12 anys ja tenia clar quin era el seu camí. Després de llargues temporades a l'ombra, treballant per músics com Raimon, Serrat, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet entre d'altres, en fa 25 que decidí obrir el seu camí en solitari amb una bona colla d'èxits assolits i arribà a la conclusió que «la música, la poesia o l'art en general, ens salva d'aquesta desfeta mundial i ens ajuda a ser més bones persones».