Aquell dijous jarder (1838)

Ho conta així George Sand, aleshores allotjada a la Cartoixa de Valldemossa, aquell hivern, passat a Mallorca, amb els seus fills, Maurice i Solange, i el seu amant, Frederic Chopin: «Una nit tinguérem una alarma i una aparició d'altra casta que mai no podré oblidar. En el seu començament fou un renou inexplicable, que només podria comparar amb el de milers de sacs de nous rodant seguit, seguit, sobre un paviment. Sortírem apressadament al claustre per a veure de què es tractava. Estava desert i ombriu com de costum, però el soroll s'apropava sense interrupció. De sobte, una feble claredat il·luminà la vasta profunditat de les voltes; a poc a poc les inundà de llum el resplendir de nombroses torxes, i vérem aparèixer, entre el vapor roig que escampaven, un esquadró d'éssers abominables a Déu i als homes. Era, ni més ni pus, Llucifer en persona, acompanyat de tota la seva cort, un senyor diable totalment negre, banyut, amb la cara color de sang i al seu entorn un grup de dimonions amb cap d'ocell, cues de cavall i oropells de tots els colors, i llavors, diablesses o pastores amb vestits blancs o rosats, que donaven la sensació de ser raptades per aquells vils gnoms. Després del que acab de contar, us puc assegurar que durant un o dos minuts, i encara algun temps després d'haver comprès de quina cosa es tractava, vaig haver de fer un gran esforç de voluntat per a sostenir la meva làmpada aixecada al nivell de tan espantós esclat de màscares, a la qual l'hora, el lloc i la claredat de les torxes donaven aparences sobrenaturals. Era gent del poble, rics llauradors i petits burgesos...».