La connexió mallorquina de Simone Weil (1938)

Miquel Ferrà i Martorell12/02/07 0:00

Filòsofa i escriptora francesa, Simone Weil (París, 1909-Ashford, Kent, 1943), el 1934, interessada pels problemes socials i polítics, abandonava l'Ecole Normale Supérieure de la capital francesa, on ensenyava filosofia, i es convertia en obrera de la fàbrica Renault, una experiència que li va servir per analitzar la condició dels treballadors a la llum de l'humanisme marxista. Moguda per aquests principis o aquestes idees, el 1936 participava en la guerra civil espanyola a favor de la causa republicana i contra el feixisme. El mes d'agost d'aquell any sortia de França i s'unia a un grup internacional aliat a un col·lectiu d'anarquistes ara gonesos. Estant en un campament de milicians, li caigué al damunt una olla amb oli bullent i amb greus cremades era evacuada i transllada a Sitges. Donada de baixa per malaltia, viatjà, puix que tanmateix era de cul inquiet, per Itàlia. Una visita a Asís, que sembla obligar-la a la pregària, augmenta el seu debat interior.

Llavors, de retorn a París, ensenya en el Lliceu femení de Saint-Quentin. Tal dia com avui, del 1938, a causa d'una nova crisi depressiva, deixa la feina i per Pasqua assisteix als serveis de l'abadia benedictina de Solesmes, i allà estant, segons les seves paraules, «la passió de Crist entrà en el meu ésser d'una vegada i per a sempre». El 1940, després de l'armistici, es trasllada amb la seva família a Vichy, després a Marsella, llavors a un camp de refugiats de Casablanca, per embarcar-se cap a Nova York. Així i tot, el novembre del 42 ja tornava ser a Europa, a Liverpool, per treballar dins l'organització de la França Lliure, a Londres. Els seus esforços havien minvat encara més una mala salut. L'abril del 1943 ingressava a l'hospital i li era diagnosticada una tuberculosi. Morí el 24 d'agost i fou sepultada a Ashford.

I la seva connexió amb Mallorca?
Evidentment no viatjà a la nostra illa i menys encara enmig de les circumstàncies que l'hagueren fet impossible, però hi viatjà mentalment a través de les pàgines de Bernanos. Llegim del seu biògraf Robert Coles: «Simone Weil admirava molt aquest Bernanos. Deia que El Diari D'Un Capellà Rura era, en la seva opinió, el millor dels seus llibres. És realment un gran llibre -digué. Però Els Grans Cementiris Sota la Lluna li varen donar avinentesa d'experimentar no només admiració sinó també agraïment. Amb una carta que seria famosa, li va escriure que el llibre era singular i afegia que -«jo vaig tenir una experiència semblant a la seva, encara que més breu, menys profunda i en aparença, però només en aparença, abraçada amb un esperit diferent. I és que provenien de posicions polítiques oposades, per arribar, tanmateix, al territori comú de l'horror compartit, la gran injustícia de com són emprades les finalitats polítiques per justificar tota casta de crims...».

I tenia raó. Ahir com avui, això segueix i segueix...