Bellver ja va tenir una coberta tipus paraigua que no necessitava ancoratges

L'enginyer naval Llorenç Balaguer assegura que el seu disseny continua vigent

En la imatge es pot veure l'aspecte de com va quedar l'envelat una vegada instal·lat el 1995 sense ancoratges

04/01/07 0:00

M.DÍAZ/L.MOYÀ. Palma.
Es pot cobrir el pati del castell de Bellver sense foradar les parets de marès? L'enginyer naval mallorquí Llorenç Balaguer ho va fer l'any 1995, quan, acabada d'estrenar la llicenciatura, va dissenyar, per encàrrec d'una empresa privada, un envelat de lona de vaixell que va ser utilitzat en més d'un esdeveniment social. Va ser un projecte de joventut, afirma, que avui podria millorar-se. Davant de l'oposició de diferents entitats ciutadanes i del recel de Patrimoni del Consell de Mallorca al disseny realitzat a la Universitat Politècnica de Catalunya per encàrrec de l'Ajuntament de Palma, una coberta tèxtil que hauria de subjectar-se al mur mitjançant trenta-dos ancoratges, i la instal·lació de la qual està pendent de Patrimoni Històric del Consell, Balaguer assegura que el seu projecte continua vigent, assenyala que podria millorar-se i, el que és millor, apunta que no danyaria l'edifici, que és Bé d'Interès Cultural (BIC) i gaudeix de la màxima protecció.

Quan Llorenç Balaguer va llegir que Cort projectava cobrir el pati de Bellver amb una estructura tèxtil desmuntable dissenyada per Ramon Sastre, arquitecte de la Universitat Politècnica de Catalunya, va recordar que ell ja n'havia creada una el 1995, tot just finalitzar la seva carrera d'enginyer naval. «En un mes i mig vàrem dissenyar, fabricar i instal·lar l'envelat sense ancoratges i sense forats al castell», comenta. «L'empresa Feriaservice es va posar en contacte amb nosaltres i ens vam posar amb això. La idea, un envelat tipus paraigua, la vàrem pensar en equip, tots gent del món dels vaixells, José Mateu, Mateu Llinàs i mestre Rafel Llinàs i, després, jo vaig ser el dissenyador i autor material del projecte». L'envelat, «fàcilment desmuntable, es torbaria un dia i mig a muntar-se i el mateix a desmuntar-se», i «podria aguantar vents de força cinc», és a dir, entre cinquanta i seixanta quilòmetres per hora, diu Balaguer, que apunta que, en l'actualitat, «amb els recursos suficients per a disseny i fabricació, encara seria viable».

Resumit, el mecanisme va consistir en: un pal triple d'acer, -«necessari per no haver de fer ancoratges al mur»-, que es recolzava al terra del pati a pressió sobre una plataforma circular. L'esmentat pal estava suportat per sis tirants enganxats al marge del sostre (l'ampit circular superior) mitjançant unes peces metàl·liques en forma d''U' «folrades de moqueta per no fer malbé la pedra». La lona impermeable, al seu torn, anava enganxada amb cordam a un cable d'acer que envoltava l'esmentat ampit a pressió. La tela es pujava i baixava mitjançant winches, un sistema de politges propi de la nàutica.