Una faula de Samaniego (1785)

«Poc abans d'esbargir/ en fibres els seus cabells/ el vermellós Apol/ per la faç de la terra/ de caçador armat/ al bosc Fabi arriba./ Per la nuosa soca/ de certa alzina vella/ puja per amagar-se/ en el brancam espès./ Els conills desprevinguts/ alegres se li acosten./ Un, de la verda prada/ igualava l'herba;/ un altre com jardiner/ les floretes talla:/ farigola i romaní/ aquest i aquell escapcen./ Mentrestant, al més gras/ Fabi, un sol tir encerta,/ dispara i amb tal soroll/ tots van a la llodriguera./ Tan sobtadament ho fan/ que a molts semblaria/ que llevat del mort, a tots/ els va engolir la terra./ I després d'aquest espant,/ algú podrà creure/ que de llavors a poca estona/ la tímida conillada/ oblidat el perill, al risc retorna?»

Amb això volia dir el poeta que els éssers humans fan com aquells conills, puix que, fins i tot, rere un terratrèmol, es tornen establir i fan novament els seus habitatges sobre l'indret del moviment sísmic. Quina explicació hi ha per aquesta conducta?

Escrivia llavors, Samaniego, una segona lliçó per a demostrar que la tasca del savi ha de menester, de tant en tant, els seus moments d'esplai. D'aquesta manera, «l'ànim de l'estudiós retorna a les seves tasques molt més utilment:

«Envoltat de jovenalla/ i jugant a les nous/ estava el vell Esop/ més que tots alegre./ Ai! Pobre! Ja fa cadufos!/ Digué un d'Atenes./ En resposta, el vell/ agafa un arc que té/ la corda fluixa i diu:/ Veam, si és que ho entens,/ digue'm: que significa / un arc d'aquesta manera?/ Ho examina el d'Atenes/ pensa, cavil·la, torna,/ i es fatiga vanament/ doncs no ho entén./ El frigi, victoriós/ li diu: Amic, observa/ que trencaràs l'arc/ si sempre és tensat;/ I fluix ha de servir-te/ quan l'hagis de menester».

Samaniego interpretava, doncs, magistralment, aquella mentalitat clàssica que ha marcat per a sempre els fonaments de la nostra civilització mediterrània.