Teòcrit, el pa i la mel (250 a.C.)

I és per això que passant per la contrada d'Inca, on encara hi resten tantes torres o vestigis de molins fariners, pens que aquella fou la nostra terra teòcrita del pa i la mel, ja que aquesta era també celebrat i tradicional producte de la zona. De vegades m'he demanat si l'etimologia d'Inca no procedeix, al contrari d'altres teories igualment versemblants, del mot llatí incanus, un adjectiu que significa grisenc, blanquinós. Com un d'aquells pans clàssics de farina blanca i sègol obscur que hom descobrí intacte, rodonenc, amb els seus plecs i clivells, quelcom fossilitzat per l'acció volcànica, a les ruïnes de Pompeia. Per altra banda, en el monument funerari del forner Eurysaces, existent a Roma, hi ha un fris on hi són de veure les diferents operacions de la fabricació del pa en un gran establiment. Comença per la selecció i criba del blat; segueix la molitja (en els molins o «pistrina» moguts per muls o ases), després el pastar a màquina dins un aparell mogut per un cavall, i ja, llavors, la preparació dels pans a càrrec dels «pistores»; finalment el forn, «furnus», en forma de cúpula, acull les peces de pa que un cop cuites, són pesats i entre gats als funcionaris públics.

Inca, per altra banda, ha estat produint, tradicionalment, el bescuit o pa de mariner, modernament transformat en les celebrades galletes d'Inca.