Teòcrit, el pa i la mel (250 a.C.)

Miquel Ferrà i Martorell08/10/06 0:00

En morir el poeta grec Teòcrit (315-250 a.C.) deixava un llegat molt important per a la literatura universal, puix que recollides sota el nom d'Idil·lis, destaquen les seves obres dedicades a la natura, un mèrit i una qualitat que li han valgut esser considerat com el creador de la poesia bucòlica. Val dir també que el poeta troba un simbolisme en la veritable riquesa humana en dons naturals com la mel o el pa. Així, ens explica, per exemple, en una breu faula versificada, el càstig patit per un lladre de mel. Ja és sabut que els grecs, i llavors els romans, en la seva mitologia, divinitzaren les passions humanes i les forces de l'univers. Amb aquesta gran riquesa imaginativa, donaren a l'amor el nom d'Eros i el representaren en forma d'un nin cec i alat que portava un carcaj ple de fletxes. Eros era fill d'Afrodita, la deessa de l'hermosura. Conta Teòcrit que «una abella maligna picà un dia/ a Eros que les robava la mel,/ i el ferí en la punta dels dits./ Eros poteja, crida, es lamenta/ es bufa les ferides, i a Afrodita/ mostrant el seu dolor, plora i es queixa/ que un ésser tan minúscul i esquifit/ produeixi nafres tan cruentes./ I la mare, rient, diu al fill:/ O no ets tu semblant a les abelles?/ Tu també, fill meu, ets petit,/ però quines ferides tan terribles deixes!»

I és per això que passant per la contrada d'Inca, on encara hi resten tantes torres o vestigis de molins fariners, pens que aquella fou la nostra terra teòcrita del pa i la mel, ja que aquesta era també celebrat i tradicional producte de la zona. De vegades m'he demanat si l'etimologia d'Inca no procedeix, al contrari d'altres teories igualment versemblants, del mot llatí incanus, un adjectiu que significa grisenc, blanquinós. Com un d'aquells pans clàssics de farina blanca i sègol obscur que hom descobrí intacte, rodonenc, amb els seus plecs i clivells, quelcom fossilitzat per l'acció volcànica, a les ruïnes de Pompeia. Per altra banda, en el monument funerari del forner Eurysaces, existent a Roma, hi ha un fris on hi són de veure les diferents operacions de la fabricació del pa en un gran establiment. Comença per la selecció i criba del blat; segueix la molitja (en els molins o «pistrina» moguts per muls o ases), després el pastar a màquina dins un aparell mogut per un cavall, i ja, llavors, la preparació dels pans a càrrec dels «pistores»; finalment el forn, «furnus», en forma de cúpula, acull les peces de pa que un cop cuites, són pesats i entre gats als funcionaris públics.

Inca, per altra banda, ha estat produint, tradicionalment, el bescuit o pa de mariner, modernament transformat en les celebrades galletes d'Inca.