L'estiu de Lajos Zilahy (1966)

Miquel Ferrà i Martorell25/06/06 0:00

El que separa l'historiador documentalista de l'escriptor memorialista és la subjectivitat i, entre l'un i l'altre, un cert grau de fantasia, ja que la memòria subjectiva comporta el sentiment i dins aquest sentiment hi ha decepció, desitjos frustrats, alegries agredolces, esdeveniments festius i tot allò que la vida fusella o regala. Un escriptor hongarès que es va posar de moda la dècada dels 60, en el segle passat, Lajos Zilahy, oferia, en aquesta data al públic lector, un aplec de narracions breus des d'una perspectiva sentimental, evocadora, lleugerament dramàtica, on mostrava el seu coneixement de la psicologia femenina. En aquests primers dies d'estiu, la història que més m'ha agradat, porta, precisament, el segell mariner. Es tracta del relat A feherszarnyu vit orlas (El veler blanc) i cada mot, al llarg de la lectura, alena aire salí, l'oratjol que tant ens agrada en aquests dies de l'any. Qui no ha somniat una navigació, sota el sol estiuenc, a bord d'una nau amb blanc velam, sia llaüt, sia iot? Doncs això, en el clima de finals de juny, és el que ens conta l'escriptor.

«Vaig passar algunes setmanes del darrer estiu en aquella illa adriàtica. M'aixecava ben de jorn, quan gairebé s'encenia l'alba i lluïen, encara, amb espurnes daurades, alguns estels del firmament. La meva primera visita era sempre a les figueres, la qual fruita desdejunava en companyia d'un ocell negre, igual de matiner. De tot d'una l'ocell em rebia amb mirades de desconfiança, però llavors s'acostumà a la meva presència i poc mancava perquè es posàs sobre la meva espatla. Menjàvem les figues a poc a poc, amb tranquil·litat i jo, de vegades, pensava que la vida, en els jardins edènics, devia esser quelcom molt semblant a la nostra...».

Menjar figues durant l'estiu. Un plaer que no estimam prou. «Qui haja viatjat per la mar Adriàtica ha de conèixer, sens dubte, aquells hermosos vaixells negres de pesca que solquen la mar blava amb unes delitoses veles de color taronjat. La gent del país les anomena Bragozza, arades de mar, embarcacions de perfil ancestral que trenquen sempre seguit la superfície de les aigües, de nit i de dia, l'estiu i l'hivern; només descansen quan no hi ha vent... Com són d'hermoses, veritablement, aquestes velles naus de proa alta i ample castell, amb ornaments de lluent coure al front batut per les ventades! S'hi troba un cert aire primitiu tramès durant mil·lennis i mil·lennis en les seves formes, perquè ja en temps dels romans tenien aquests mateixos perfils. No hi veureu el més petit element fabricat, ja que la més petita fibra és obra manual humana. Ni tan sols el delitós color groc ataronjat de les veles és degut a matèria fabricada, ja que tenyeixen les teles amb aquella rara terra groc-rogenca que cobreix en grans capes la superfície de les roques gegantines...».