El fantasma de l'alzheimer (1907)

Miquel Ferrà i Martorell23/05/06 0:00

El neuròleg alemany Alois Alzheimer descriu, per primera vegada, la malaltia que portaria el seu nom, aquesta demència presenil que es caracteritza per un deteriorament intel·lectual profund i massiu que va acompanyat d'una desorientació tempoespacial. Dit amb altres paraules, la malaltia de l'alzheimer consisteix en la mort de neurones del cervell, a causa de l'aparició de deformacions en algunes parts internes, com són els ventricles laterals, i la pèrdua de consistència i gruix de l'escorça cerebral. Tot plegat, un tipus de demència, el fantasma de la qual plana sobre molta gent que ha depassat els seixanta anys. De fet, s'estima que entre el 2 i el 4 per cent de la població major de seixanta-cinc anys pateix alzheimer. També és dada estadística que, juntament amb l'edat, un dels principals factors de risc és el sexe; això vol dir que apareix amb més freqüència en les dones. Tanmateix aquesta dada pot venir associada a una altra realitat: l'esperança de vida de les dones és més llarga que la dels homes. Tampoc no poden esser oblidats els antecedents familiars i en alguns casos haver patit algun traumatisme cranioencefàlic o síndrome de Down.

La característica que més crida l'atenció dels observadors en els que pateixen alzheimer és la progressiva deterioració de la memòria. Però el mèrit d'Alois Alzheimer és un redescobriment i, si es vol fer justícia, ens hem de remuntar a l'època clàssica.

Cinc-cents anys abans de Crist, els savis Soló, Plató i Ciceró estudiaren aquest tipus de malalties i ja en el segle I abans de l'Era cristiana el metge Aureli Corneli Celsus estudiava el fenomen de la demència com a quadre clínic. Areteu de Capadòcia, dues centúries després, classificava les demències en agudes i cròniques però, com és natural, mancava dels avantatges tècnics dels quals disposava Alzheimer. El desenvolupament de la malaltia comença amb una minva de la memòria recent i apareixen lleus dificultats per anomenar objectes. Llavors apareixen sobtats canvis d'humor, abandonament de les afeccions, apatia crònica i menys espontaneïtat que es tradueix a l'exterior amb una mirada inexpressiva. En una segona fase el malalt es desorienta molt més i presenta problemes de comprensió, no es coordinen els músculs de la parla i com a conseqüència d'aquestes dificultats de comunicar-se, reaccions, de vegades, violentes o agressives. La fase final sotmet el malalt a la pèrdua de totes les seves capacitats intel·lectuals. Presenta un mutisme absolut i rigidesa muscular. No existeix per ara un tractament eficaç contra l'alzheimer, però molts de científics treballen per a trobar-lo. Aquesta afecció que és, per ara, crònica, degenerativa i irreversible ens deixa a l'espera d'un descobriment sensacional de laboratori que retorni l'esperança als que la pateixen.