Miguel Hernández i la Mare de Déu (1934)

Anys abans, però, sembla que el poeta havia viscut una època de fe al costat d'amics com Ramon Sijé. Compongué aleshores alguns poemes d'inspiració religiosa. Res té d'estrany en un home que tanmateix acabaria agnòstic. Recordem que en aquell temps, autors com Paul Claudel o Georges Bernanos influïen, igualment, en el món de la cultura i res tenien en comú amb el nacional-catolicisme franquista. En el seu poema «A Maria Santísima», (1934) Miguel Hernández escriu versos, tres sonets, d'una certa tendresa, amb mots que dits per la seva boca ens semblen, vulguis no vulguis, una mica estranys...

«Tu que eras ya subida soberana,/ de subir acabaste, Ave sin pio,/ nacida para el vuelo y luz, ya rio,/ ya nube, ya palmera, ya campana./ La pureza del lirio sin ti frio;/ y aquel preliminar de la mañana/ aire tan encelado, en tu ventana,/ sin tu aliento, ni olor queda vacio./ Todo te echa de menos! Qué azucena/ no ve su soledad sin tu compañia,/ ve su comparación sin Ti en el huerto?/

Queda la nieve, sin candor, con pena,/ mustiándole el perfil a la montaña;/ subiste más, y viste el cielo abierto».

Els tres sonets foren publicats a la revista «El Gallo Gris», que dirigia Sijé. Sembla que des d'aquell mateix any, 1934, Hernández viu a Madrid i resta sota la influència de Pablo Neruda que l'allunya de la fe religiosa. Quan mor el seu amic de l'ànima, Ramon Sijé, el 1935, en plena jovenesa, Miguel li dedica una elegia i en el seu interior es confonen les idees. Dirà: «Estic molt dolorit per la mort de Ramon Sijé i per haver-me conduït envers d'ell molt injustament en aquests darrers temps. Dins el meu cor s'ha quedat buit el millor racó...»