Les alzines d'Unamuno (1934)

Miquel Ferrà i Martorell11/03/06 0:00

Miguel de Unamuno era retratat per Vázquez Díaz amb gran mestria, ja que en aquest cas més que en molts altres, l'escriptor apareix com una síntesi de tota la seva existència. L'oli du per títol: «Unamuno de la cuartilla blanca» perquè, efectivament, en primer pla, apareix una quartilla verge. Després, l'home. I com a teló de fons, la fosca. La quartilla representa aquella obra literària que sempre està per fer i moltes vegades arribam a la tomba sense haver-la feta. Unamuno, vell, amb barca blanca d'avi, mostra, per darrere de les seves ulleretes, uns ulls molt vius. És la gran vivor, en part reposada, en part curiosa, del que contempla fixament la marxa del món i l'analitza amb les seves experiències, que «más sabe el demonio por viejo que por diablo». Rellueix el front esbargit, amb uns pocs cabells blancs en retreta, d'on han sortit tans llibres i tantes idees. Va vestit amb castanys i grisos, la tardor de les fulles mortes i la cendra de la flama que poc a poc s'apaga. El fons, la fosca, el que és desconegut, el camí que l'agnòstic no encerta a veure, i per això, no gosa donar una passa. Tanmateix, el temps del no temps l'arrossegarà...

I dins aquest estat d'ànim escrivia un article que publicava el diari madrileny El So...

«No fa gaire, dies abans d'emprendre la campanya electoral, em passejava jo, totsol, per l'alzinar del Pardo, a les portes de la capital i recordava l'angúnia del penúltim Borbó d'Espanya, d'Alfons XII, que somniant en el fill, o la filla, que li havia de néixer, s'exclamava entre les alzines del Pardo: Quin conflicte! Quin conflicte! I no sé si en aquell Pardo hi hagué o no pacte. I llavors, últimament, entre aquestes mateixes tristes alzines, es mostrava lànguid, humiliat, el nét i hereu del Restaurador. I ara que finalment es podrà obrir el bosc del Pardo a la gent, podran anar els espanyols a escoltar el que diuen les matriarcals i entranyadament melodioses alzines quixotesques als pins, els roures, els salzes, els faixos, les oliveres, els avellaners, els garrovers i els altres fills de la roca ibèrica. Mil·lenàries alzines de Castella que són regades per branques del Duero i del Tajo, que Déu beneeixi el vostre cantar de Quixot, cantar que se m'ha permès sentir mentre mirava les ones de blat que esperen la falça segadora de l'estiu...».

Tot sentiment, Unamuno, deia encara: «Sí, les he pogut sentir, les alzines, quan treuen del seu ventre melodiós, la pròpia veu del Quixot i he tornat a trobar aquells pastors de cabres, i la flauta antiga, ara, amb una sonoritat de lluita encetada...».