L'amor no és cosa de broma (1834)

Miquel Ferrà i Martorell07/03/06 0:00

Record que quan cursava el Preuniversitari, en el Col·legi La Salle, ens posaren, per a la matèria de francès, com a lectura obligatòria, l'obra dramàtica On ne badine pas avec l'amour, de la qual és autor Alfred de Musset. La traduírem, la comentàrem i només ens mancava representar-la. L'argument és aquest. «Acabats els seus estudis, Camille i Perdican arriben el mateix dia al castell del baró, pare de Perdican i oncle de Camille. El bon home pensa unir la jove parella en matrimoni, ja que s'estimen des del bressol. Perdican s'hi mostra ben disposat, però Camille sembla que hi guarda algun motiu en contra. I presenta una reserva inexplicable. En el convent on ella ha estat criada, ha après a témer i a menysprear l'amor, i es vol fer monja. Perdican, malferit per aquesta fredor sistemàtica, simula haver-se enamorat d'una gentil pagesa, Rosette, germana de llet de Camille. L'orgull i la burleta de Camille fan enfadar Perdican, fins al punt que decideix casar-se veritablement amb Rosette. Camille perd el cap quan s'adona que la cosa és seriosa. Es deixa caure als peus d'un altar i allà la descobreix Perdican, nerviosa, desesperada de no poder pregar. Decantant tota rancúnia i tot orgull, ells es juren mutual amor, quan de sobte es deixa sentir un gran crit. Rosette, amagada rere l'altar, ho ha tot sentit i mor o es mata. El seu joc cruel ha fet una víctima. Des d'ara i per sempre la seva felicitat serà impossible.

Camille ho comprèn així i exclama: Adéu, Perdican!».

Musset havia patit molt amb l'aventura de Venècia, quan la seva amant, George Sand, s'enamorà d'un metge i abandonà el poeta. Bona part d'aquesta tristor, d'aquests sentiments, es deuen reflectir dins la peça teatral. Com diu un comentarista, «la peça és ombrívola, ja sia per la mort de la innocent Rosette, ja sia per l'angoixa moral dins la qual viuen Camille i Perdican, pel mal que es fan i que transforma la comèdia en un drama. Musset, escrivint-lo, estava encara martiritzat per l'aventura de Venècia. Per tant, la va voler evocar i, molt sinistrament, va mesclar amb els personatges patètics una munió de personatges francament bufons, com el baró, el capellà Bridaine, el preceptor Blazius, la senyora Pluche i encara un cor de pagesos, als quals confia molts comentaris. «Tanmateix, Musset és l'autor del Romanticisme que més va saber dominar el sentit de la psicologia, i també era un mestre aplicant el sentit del diàleg. Feia atenció al timbre de cada veu dels personatges, l'accent, la rèplica, i tot això dins un diàleg molt viu, tot ple de tintes picants i reaccions inesperades. I com el mateix Musset va afirmar, es tractava d'unir la imaginació romàntica amb el gust clàssic de la mesura i del que és natural».