Ariel Rot tanca Sant Sebastià amb una vetlada agradable i plena de bon rock

El músic argentí presentà a la plaça Major de Palma «Ahora piden tu cabeza»

F.PereyraPalma23/01/06 0:00

Sense presses ni empentes, i sense les escenes pròpies dels concerts per a al·lots de vint anys, Ariel Rot posava dissabte, just amb quinze minuts de retard en relació amb l'horari previst, el punt final a la programació musical d'enguany de les festes de Sant Sebastià. I és que aquest rocker de prestigi en el panorama estatal encara es mostra decidit a mantenir-se fidel al seu corrent més original, sense sucumbir als dictàmens d'una indústria que ho acaba embolcallant tot d'acord amb les conveniència del mercat.

És clar que el públic, que per sort anà augmentant a mesura que el recital avançava, responia a aquell perfil que sobrepassa la barrera dels quaranta. Tanmateix, també hi tenen cabuda els joves que encara cerquen algun al·licient més que una cara bella.

La vetlada es presentava agradable, amb qualque nigul al cel, però sense la preocupant amenaça que la pluja pogués fer acte de presència, si no era en la mesura justa per contenir la gelada i permetre una nit no gaire freda. Una comoditat que també influí en la passivitat d'un públic que, a hores d'ara, ja no està per a excessos interpretatius. Ara bé, una cosa no implicava l'altra: la manca d'una bogeria col·lectiva no suposava indiferència, sinó una altra manera molt més madura d'entendre la proposta d'aquest argentí que no acaba, i s'ha d'agrair, de desprendre's del llegat de Tequila o de Los Rodríguez. Encara més, hi hagué, i en la mesura justa i molt aplaudida, una referència, amb un destacable Dulce condena, als segons.

El gran atractiu era el seu darrer treball, Ahora piden tu cabeza. Ho deixava ben clar en el segon tema d'un recital d'una hora i mitja dedicat Wilson Pickett, que ha mort fa poc, i a la malaguanyada \132 balena de Tàmesi. Però tampoc no renuncià als seus precedents més coneguts, i així anà interpretant Bruma en la Castellana, Lo siento Frank, Confesiones de un comedor de pizzas o Dos de corazones. Un recorregut precís, tant com aquests punteig que deixen al marge la verborrea per pegar queixalada al rock «guitarrer» de ver, amb un cert aire bluessy, sense colorants ni conservants.

Un concert apte per a tots els públics, com es demostrà per la presència de pares que hi eren amb els fills, uns potser vivint dels records i comprovant que tampoc no resulten tan llunyans ni caducs; i altres, en canvi, fent d'aquesta música el seu present, el de més qualitat vista la situació. Al final, tots se n'anaren contents, amb la recompensa d'una vetlada en la qual regnà el rock & roll, la bona feina i el seny.