El París de Villalonga 75 anys després

Tot i que l'autor tornà almanco quatre vegades més a la capital de França acompanyat per la seva esposa, Teresa Gelabert, com testimonien els seus escrits, en cap de les seves noves visites no trobà ja la ciutat que inspirà Víctor Hugo, Anatole France i tants d'altres autors abans que ell.

Des d'aleshores, han passat gairebé 76 anys i per al grup de mallorquins que durant aquests dies tracten de conduir les seves passes per la capital de la llum rere la petjada de l'autor de la traducció d'Il Gattopardo de Lampedusa, els senyals del pas del temps no han passat desapercebudes.

En la segona jornada de les passejades de Villalonga a París, organitzada per la Casa Museu de l'autor a Binissalem i el departament de Cultura del Consell de Mallorca, el grup encapçalat per la directora de la Fundació, Gemma Pascual, posà rumb a Nôtre Dame.

La catedral de París, edifici emblemàtic de la capital i d'arreu del món, s'aixeca poderosa al centre de l'Île de France. Veient-ne el joc d'arbotants, les dues torres i els centenars d'escultures que adornen el cos de la façana, no és difícil endevinar les sensacions que un home sensible com Villalonga va experimentar davant la seva visió.

Però el pas del temps també fa pensar en altres coses més banals. Amb tota probabilitat l'escriptor mallorquí no va haver de fer coa per accedir al temple i, segurament, al seu interior va poder gaudir del silenci que propicia el recolliment i l'oració, interromputs ara per un constant anar i venir de gent, mòbils que sonen i els pregs inservibles del guarda demanant de baixar el to.

Malgrat això, com ara el grup de mallorquins i el centenar de turistes que visiten diàriament Nôtre Dame, és segur que Llorenç Villalonga va recórrer amb deteniment la catedral, des de les seves naus fins a perdre's en la visió de les seves voltes; es va detenir a contemplar les innombrables capelles; es va recrear en els detalls de tots i cadascun dels finestrals que permeten que la llum entri al recinte; i passejà pel deambulatori admirant tots els racons de l'edifici que es va començar a construir el 1163 sota el pontificat d'Alexandre III, com recorda una placa commemorativa que, tal vegada, també es va detenir a llegir.

Villalonga hagué de visitar Nôtre Dame en més d'una ocasió i no només perquè sigui una fita ineludible a la capital del Sena o perquè hagués estat elegida com a escenari de la cèlebre novel·la del seu admirat Víctor Hugo. Al costat de la Seu parisenca, s'alça l'hotel Dieu, un sobri i auster edifici on l'autor mallorquí va realitzar el curs de fisioteràpia que el dugué per primera vegada a París.

A l'hotel Dieu, que encara avui conserva les seves funcions de centre mèdic, l'escriptor va rebre formació acadèmica de la mà de Marie Curie i de Dufourtmontel, pare de la cirurgia plàstica.

Avui és impossible passaejar per totes les sales, la visita només permet gaudir de les vistes del pati interior, que aquests dies exhibeix una escultura vestida amb els colors de la bandera de Brasil. Una mena de performance difícilment extrapolable al temps en què Villalonga possiblement passejà pel mateix espai vestit amb bata blanca. Tampoc no trobaria avui Villalonga l'hotel de la Bourse, un petit hostal a mig camí entre el lloc on desenvolupava els seus cursos i del barri de l'Òpera, que l'autor va ocupar poc després d'arribar.

Fent valer les notes autobiogràfiques de Villalonga, el grup de mallorquins es dirigí a recórrer «els llocs on havien viscut els meus autors admirat: Anatole France, Marcel Proust...», escrivia el mallorquí.

En aquest barri es troba la Rue Bearn, un nom que amaga un vincle literari inqüestionable amb l'obra de l'autor, que precisament en aquesta novel·la no deixa de parlar de Le Grand Vefour, un dels restaurants més luxosos i antics d'Europa, en el qual avui un menú pot arribar a costar uns 130 euros. L'hotel du Louvre, un altre dels indrets elegits per Villalonga per allotjar-s'hi durant les seves estades a París, i la plaça des Vosgues, prop de la qual es troba la casa museu de Víctor Hugo, són altres indrets que evoquen el París que va conèixer el mallorquí. Precisament, la place des Vosgues va ser «un lloc molt atractiu per Villalonga, ja que en la seva arquitectura trobà uns cànons d'ordre molt allunyats al caos del món».

Juan Pedro Quiñonero, corresponsal d'ABC a París i gran coneixedor de la literatura catalana, compartí algunes anècdotes i coneixements amb el grup en el decurs del dinar institucional que la Fundació Casa Museu oferí al restaurant Palais Royale. Segons Quiñonero, com a Miquel dels Sants Oliver, el que més va atreure Villalonga d'aquesta plaça «fou la vida nocturna i les senyoretes de vida galant que l'habitaven» i que feien d'aquest espai «un lloc on es trobaven tancades esperances d'un futur millor i la fascinació de perdre's en el luxe i el plaer de la vida nocturna de París». Ressons d'aquest luxe es veu avui reflectit en els aparadors de les botigues que s'obren a la plaça.

Amb un fred de neu, els cinquanta mallorquins abandonen el carrer per endinsar-se al Museu del Louvre, un altre dels punts que situen París com a centre cultural de primer ordre mundial i que torna a testimoniar l'interès i el poder de captivar que la capital del Sena ha exercit i encara exerceix en els intel·lectuals...