El cirurgià de ferro (1925)

Tanmateix, amb ell, retornar a la legalitat constitucional era del tot impossible i com bé diu l'historiador Pabón: «Si una dictadura se'n pogués anar no seria tan greu el mal que causa, però no pot marxar ni en el triomf ni en el fracàs; en el fracàs perquè necessita triomfar i en el triomf perquè l'abandonament manca de motius». I de fet, el mes de setembre de 1925 tenia un mirall proper on contemplar-se. Aquest mirall era Benito Mussolini (1883-1945), mestre d'escola, obrer, periodista, polític, que ja el 1914 preconitzava una política nacionalista i militarista per al seu país. Després de la Primera Guerra Mundial fundà el Partit feixista i finalitzada la seva famosa Marxa sobre Roma va convèncer el rei de donar-li tots els poders. El rei d'Itàlia també es compixà els pantalons, com Alfons XIII, i hi consentí. D'aquesta manera, Mussolini esdevingué un veritable «duce» i exercí sobre el seu poble una dictadura absoluta. En una visita oficial a Roma del rei d'Espanya i el seu dictador, Alfons XIII no dubtà a dir, tot presentant Primo de Rivera: «Mirau! Aquest és el meu Mussolini!».

I és que, efectivament, un sector de la població espanyola, que ja sabem quina és, havia demanat a grans veus un «cirurgià de ferro» capaç de guarir tots els mals del país. I els de sempre, parlaren, amb la boca plena, de «democràcia dictadora» o de «dictadura democràtica», autèntica ofensa a qualsevol persona d'una mínima intel·ligència. El mateix dictador deia i repetia que anomenar «dictadura» al seu govern era una «qualificació exagerada...».

Tanmateix, ell, «el cirurgià de ferro», com ho era Mussolini a Itàlia, se sentí protegit i agombolat per aquella «Unió Patriòtica», tan ben nodrida pels cacics i els nombrosos col·laboradors amb interessos ben definits. Política arbitrària, segons cada cas que no aconseguí altra cosa que fer créixer més i més els odis ancestrals.