Francesc I, el presoner d'or (1527)

Miquel Ferrà i Martorell02/09/05 0:00

Segons tradició, el tancaren a la Torre de Lujanes. Durant la meva estada d'estudiant a Madrid, els anys 60, m'agradava anar a la plaça de la Vila i contemplar aquell torrelló que havia estat presó de Francesc I de França (Cognac 1494-Rambouillet 1547), fill de Carles d'Orleans, comte d'Angulema, i successor del seu cosí Lluís XII des del 1515 fins a la seva mort. Vençut i fet presoner per les tropes de l'Emperador Carles V, hagué de renunciar a la possessió de Milà i ja alliberat, el 1527 seguia la seva guerra contra el seu rival, aquest cop amb una aliança amb els protestants i els turcs. Però quan jo observava, horabaixenc, aquella torre on havia estat el seu calabós, pensava també en el Francesc sensible i il·lustrat que havia promogut el Renaixement arreu de França i protegit en el si de la seva cort a un bon nombre de pintors i poetes italians. Hom el considera, Pirineus en amunt, un dels constructors del modern Estat francès, puix que el seu país gaudí de prosperitat i va estendre el comerç i l'agricultura. El seu retrat més fiable, el de Clouet, que podem veure en el Louvre, el mostra com un home de mirada astuta i intel·ligent, acurada barba, gran nas aguileny i boca sensual. Una crònica del segle XVI narra així el que s'esdevingué:

«Anava quasi totsol quan un arcabusser li matà el cavall, i anant a caure amb ell, arriba un home d'armes de la companyia de Diego de Mendoza, anomenat Joanes d'Urbieta, natural del país basc, i com el va veure tan assenyalat, va contra ell mentre el cavall queia, i posant-li l'estoc per les escotadures de l'arnès, li va dir de retre's. Ell, veient-se en perill de mort, va dir: La vida! que som el Rei! Tot i que l'havia dit en francès, el basc el va entendre, i havent-li repetit que es retés, ell digué: Jo m'entregaré a l'Emperador! I havent dit això, llavors el basc alçà els ulls i va veure prop d'allà l'alferes de la seva companyia que envoltat de francesos estava en perill; perquè li volien prendre l'estendard. El basc, com a bon soldat, per socórrer la seva bandera, sense acord de demanar penyora o senyal de retut al Rei, va dir: Si vós sou el Rei de França m'heu de fer una mercè. Ell va respondre que sí i aleshores, el basc, alçant-se la visera de l'elm, li mostrà la boca, mancada de dues dents d'enmig i de la part d'amunt, i li va dir: Amb això em coneixereu! I deixant-lo en terra, amb una cama sota el cavall, anà a l'auxili del seu alferes, i ho va fer tan bé, que amb la seva arribada alliberà la senyera. Mentrestant arribà al punt on estava el rei, un altre home d'armes de Granada, Diego de Àvila, que el se volia fer seu. El rei li va dir qui era i com s'havia retut a l'Emperador. Volgué saber com havia estat i quines proves tenia. El rei li donà, aleshores, un estoc sagnant i una manopla. Diego de Àvila baixà de la seva muntura i féu esforços per treure el rei de sota del cavall. I amb això arribà un altre home d'armes, gallec de nació, anomenat Pita, el qual l'ajudà a aixecar-se i prengué al rei una insígnia de Sant Miquel que portava al coll fermada amb una cadeneta, que és l'orde de la cavalleria de França, i la porten com el Toisson de l'Emperador...».

Periodisme? Reportatge? Un poc de tot de la ploma d'un cronista del moment: Oznaya. Francesc I, entossudit, tornava, tal dia com avui, a la lluita oberta contra l'emperador Carles.

Cercava la revenja de la
batalla de Pavia, esdevinguda el 23 i 24 de febrer de 1525. Llavors, el posarien dins la fosca d'una torre, carregat de cadenes i fortament guardat.