El «Yo» mallorquí de l'actor Àlex Brendemühl

Aquest personatge no passà desapercebut i obrí les portes de la popularitat a l'actor, que a partir de llavors no ha deixat de fer feina i ha intervingut en un bon grapat d'èxits comercials i de crítica: En la ciudad, Inconscientes o Entre vivir y soñar.

Ara, en el seu moment professional més dolç, sense deixar de banda el teatre, Brendemühl projecta rodar a Mallorca a final d'any un film que ell mateix ha escrit, i que dirigirà el seu amic mallorquí Rafa Cortés.

-Què ens podeu dir del projecte que voleu dur a terme a Mallorca?
-És una combinació de comèdia i de thriller psicològic que narra el viatge interior d'un personatge, que repassa la seva vida i es va coneixent a ell mateix, com també el seu entorn. És una pel·lícula molt ambiciosa en els plantejaments, que no són gaire convencionals, però és molt modesta quant a producció.

-Qui la produeix?
-Encara no hem sortit del procés per trobar el finançament definitiu. Volem aconseguir una implicació econòmica a les Balears, que s'afegiria a les aportacions estatals i també de productors alemanys.

-Quan teniu previst rodar?
-Si aconseguim els mitjans de producció, a finals d'any.

-Quin seria el títol i on la filmaríeu?
-El film es dirà YO, es rodarà a la zona d'Estellencs i la intenció és que la versió original sigui en castellà, en mallorquí i en alemany.

-Serà el vostre projecte més personal fins ara?
-Evidentment. És una història que he escrit a quatre mans amb un amic meu, el mallorquí Rafa Cortés, que dirigirà ell i que protagonitzaré jo. No cal dir, a més, que el personatge central l'he escrit a la meva mida.

-I per què heu triat Mallorca per desenvolupar aquesta història?
-Perquè es un lloc que ha canviat molt durant els darrers anys. La gent ha conviscut amb molts de visitants, amb els turistes i amb els nous residents, que inevitablement han provocat canvis d'hàbits i en la dinàmica social, i això ha propiciat una sèrie de conflictes i de percepció cultural en la gent que m'interessaven molt. I, a més, és un projecte conjunt amb Cortés, que és mallorquí.

-I aquest és l'únic projecte que teniu en marxa ara mateix?
-No. He de rodar la nova pel·lícula de Roger Gual -Smoking Room-, que és una història que es desenvolupa en una masia catalana que era una antiga comuna hippy. Parlarà de la utopia i dels somnis perduts.

-Realment, el vostre personatge a «Las horas del día» fou un punt d'inflexió en la vostra carrera.
-La veritat és que sí. Fins llavors, havia fet sobretot papers més sobris i hieràtics com el del film Un banco en el parque. Però a partir de Las horas del día començaren a oferir-me personatges amb més matisos, més excèntrics i diferents.

-I és aquest, el camí que voleu explotar?
-És clar. Són treballs molt més agraïts que una interpretació plana. L'objectiu d'un actor ha de ser sempre accedir a la gamma més àmplia possible de registres.

-¿On és que us sentiu més còmode, en productes independents i modests o en comèdies més ambicioses i comercials, com ara les darreres en les quals heu intervingut?
-A mi m'encanten el cinema i el teatre independent. Són els projectes que més m'interessen i en els quals més m'agrada involucrar-me. Però no puc ni vull rebutjar bones ofertes comercials, tot i que vull seleccionar bé les feines. Preferesc no participar en coses que no em convencen: seria com prostituir-me.

-Què cercau en els personatges que acceptau interpretar?
-Gaudir interpretant i aconseguir allò que consider que és l'essència del meu ofici: la realitat. És a dir, fer que el personatge sigui creïble i que tu mateix te'l creguis. Si ho aconsegueixes, veus com el personatge cobra vida i va evolucionant en escena o davant la càmera, i tu evoluciones amb ell. És una gran experiència.

-Sou d'aquells que s'emporten el treball a casa seva?
-No. Almenys intent que no sigui així. No sempre puc evitar l'esquizofrènia, però els personatges s'han de deixar a l'escenari o dins el plató. No vull sofrir els personatges, vull gaudir-ne.

-Parlau indistintament de cinema i de teatre. En preferiu cap dels dos, o us estimau més no triar?
-De cap manera no triaria. Fer cinema m'ajuda a fer teatre, i viceversa. No són incompatibles, sinó complementaris. Jo prepar un personatge per a teatre exactament igual que si fos per a una pel·lícula, i les peculiaritats de cada mitjà m'ajuden a enriquir-me com a intèrpret. L'única diferència és que el cinema permet viure millor que el teatre. Sobretot si t'agrada l'escena independent, com és el meu cas.