Al-Qairouan, la ciutat santa (670)

És aleshores quan la majoria dels seus habitants hagueren de prendre el camí de l'exili, cap a Fes, al-Andalus i les illes musulmanes de la Mediterrània occidental, entre les quals, les Balears.

Després, quan l'expulsió dels moriscs, en el segle XVII, foren molts els musulmans hispànics que cercaren refugi a la ciutat santa i encara podem trobar vestigis de la seva memòria, sia en l'arquitectura «andalusí», sia en els costums populars. Tanmateix aquesta presència venia de molt més lluny. En tota època i en tot moment. Per això, quan visitam la gran mesquita de les Tres Portes, un dels edificis més antics i potser el més emblamàtic, podem veure encara una bella inscripció cúfica en la seva façana, sobre les tres portes, la qual ens fa conèixer que la mesquita fou construïda el 866 per «l'andalusí Mohammed ibn Khayrôun el-Maafiri».

Supera en proporcions, però, tots els altres edificis religiosos, la Gran Mesquita, que sembla esser el de més edat de tot el Maghreb. Segons la via tradicional, una revelació divina hauria indicat al gran conqueridor àrab, Okba ibn Nafi, el lloc on havia d'aixecar el nínxol del mihrab que orienta la pregària dels fidels vers la Meca. Aquest mihrab és realment admirable, amb les influències andalusís del seu arc de ferradura circumscrit per un arc concèntric i sobremuntat per una galeria de sis arcs cecs coronada per una veta de merlets retallats en dents de serra... ^