El souk de Miquel dels Sants Oliver (1903)

Miquel Ferrà i Martorell10/05/05 0:00

Miquel dels Sants Oliver (Campanet, 1864-Barcelona, 1920), un autèntic mestre de la narració costumista, descrivia, amb gran finor i agudesa, els diferents aspectes del que la plaça del Mercadal ens suggereix, encara avui, amb un angle de pòrtics en els baixos d'una vella casa de dos pisos. La façana descansa sobre quatre arcs, un del tot rebaixat i els altres de mig punt. El primer és el basament d'una part més alta de l'edifici, a manera de torre, i els altres sostenen un llenç amb finestrals i balcons de balustrada, presumiblement barrocs. És tanmateix, una peça arquitectònica de caràcter gòtic i la plaça, en el segle XIV, segons papers de 1390, ja tenia aquest nom: «...per un alberch seu situat pres lo mercadal de la ciutat».

Heus aquí un fragment d'obra, referit al tema, de l'escriptor esmentat:

«El tiralínies i el bec-de-grua han passat una i altra vegada per aquells voltants, però no han pogut esborrar la fesomia del paratge... És com una d'aquelles escriptures primitives que, per molt que hi grati el raspador, surten damunt lo que s'hi ha volgut escriure de bell nou. Tal era la brinada que duien des de l'antiguea aquells carrers coberts de doble filera de voltes i soportals, entrecreuats de carreronets per on podria passar de través una persona de mitges carns; aquelles botigues amb soterrani i retxats de ferro; aquells munts de cordes, de llenderes, de senalles, d'esportins, d'estormies, de sarrions, de graneretes i tota casta d'obra de palma. Aleshores s'hi trobava com una recordança vivent de la Mercaderia de segles passats: olors de llotja de queviures, polsim de magatzems i cortera. Si hi passava el dematí, de cinquanta passes lluny m'alegraven la vista els munts, composts i simètrics de pebre mòlt a cada banda de taulell; els rosaris d'aiguacuita; les traginades plenes de cércols de fil de ferro i les vidrieres cobertes de tota casta d'eines, a les drogueries. M'agafava de ple una ratxa d'aromes astringents on se fonien mil ressabis de pintura fresca, d'aigua-ras, d'esperits medicinals i d'espècies fortes...».

Sembla efectivament la descripció d'un d'aquells souks del món àrab i magribí. Però aquesta plaça del Mercadal nostra era, sobretot, l'indret on era pesat i venut el carbó que procedia, sens dubte, de les sitges dels nostres boscos.

L'hivern aquí devia ser dur per als descendents d'aquells fills del desert: els almoràvits, la famosa dinastia àrab, que va sotmetre primer Fés i Marràqueix i llavors s'apoderà del sud d'al-Andalus i les seves illes orientals.

I els almohades, l'altra dinastia que havent destronat els almoràvits, regnà en el nord d'Àfrica, Andalusia i les Balears entre 1147 i 1269, tot i que Mallorca estava en mans de la Corona catalano-aragonesa quaranta anys abans de llur extinció.