Granada, guerra a mort (1480)

Miquel Ferrà i Martorell31/01/05 0:00

Els turcs avançaven per la Mediterrània i aquest any havien desembarcat a Otranto, a dues passes de Roma. L'Occident cristià estava espantat. Els serveis d'espionatge dels Reis Catòlics informaven que els reis de Granada havien tingut tractes secrets amb Turquia i l'historiador Rumeu de Armas no dubta a afirmar que «si els turcs aconseguien una aliança formal amb Granada i s'hi establien, el territori es podria convertir en una mena d'Astúries en sentit contrari. Quan Ferran i Isabel reclamaren al rei de Granada Abú-l-Hassan Alí, conegut pels cristians com Muley-Hacén, el pagament de tributs, aquest es negà a pagar-los i la seva resposta fou un veritable desafiament: A les fàbriques de Granada ja no s'hi treballa l'or ni l'argent, sinó llances, sagetes i alfanjos contra els seus enemics. Els Reis Catòlics, implicats en una guerra successòria, hagueren de dissimular. Però diuen que Ferran, sotaveu, exclamà: «Jo he d'arrabassar els grans un rere l'altre d'aquesta magrana. (Joc de paraules amb Granada)».

El regne granadí comprenia, aleshores, les províncies de Granada, Màlaga en la seva quasi totalitat, i Almeria, així com algunes comarques de Jaén, Còrdova, Sevilla i Cadis. Els Reis Catòlics demanaren als seus assessors militars si la conquesta era possible i quin temps era necessari per a dur-la a bon terme. Aquests varen respondre que hi havia exèrcits i mitjans per a completar l'ocupació de tot el sud de la Península però que això trigaria, com a poc, de sis a vuit anys. Però qui era Muley Hacén o Abú-l-Hasan?

Era fill d'Ibn Ismail i ocupava el tron des del 1466. El seu germà, Abú Abd Aah Muhammad, «El Zagal», es comptava entre els principals generals d'una tropa que oposà als cristians una resistència mai esperada. Muley-Hacen estava casat amb Aixa «la Horra», és a dir, la virtuosa, de la qual tingué dos fills, Abu Abd Allah «el Zaquir», més conegut com Boabdil, i Yusuf. En una de les seves incursions a terres cristianes, els granadins capturaren Isabel, filla de Sancho de Solís, alcaide de la fortalesa de Martos. El Soldà restà enamorat de la que devia ser una molt bella cristiana i aquesta l'acceptà, adoptant aleshores el nom de Soraia o «llumener de l'alba». La rivalitat entre les dues esposes del Soldà mogueren intrigues i bregues i de l'harem la discòrdia passà a tots els racons del palau de l'Alfambra o Alhambra. Aleshores, Soraia es refugià amb els seus fills dins un dels palaus de l'Albaicín.

Aquest conflicte domèstic degeneraria en guerra civil, una avinentesa que els Reis Catòlics esperaven. Quan més feble fos l'exèrcit musulmà, més prest acabaria la conquesta. Ferran repetia aquella màxima de l'antiga Roma: Divideix i aconseguiràs la victòria!