La revetla A la plaça Major hi va triomfar el «revival»

Un espectador visqué una espècie de crisi existencial, en comprovar que el temps passa de manera implacable, però no per a aquests quatre nins dolents. «Gairebé dues dècades enrere, era allà mateix amb el meu polo Lacoste, els meus calcetins Lacoste i el meu jersei Privata. L'única diferència és que abans ballava amb ganes i ara amb prou feines som capaç de moure l'esquelet, si no és per escoltar The Movies», manifestà.

En una de les terrasses de la plaça Major, un home d'una cinquantena cantussejava un tema bastant simbòlic: Marta tiene un marcapasos.. Fins que el cos aguanti, certament. Durant la primera part del concert, els del punt G saberen treure un so senzill però d'allò més eficaç. Les nines i els bollicaos s'havien amarat bé de les cançons del seu disc de retorn, com l'aferradissa Todo esto es muy estraño. Els nostàlgics no tenien ni idea dels darrers èxits de la banda, però en escoltar èxits com Suéltate el pelo anaven a la barra per demanar una altra cervesa. La nit s'encalentia.

La gent volia una lliçó d'intranscendència i la va tenir. Camisa a rayas va ser balsàmica, mentre els cubates corrien a cor què vols. De manera miraculosa, vaig descobrir que l'elitisme és l'estat ideal per gaudir tant com vulguis d'aquests no músics.

El final va ser allò millor del recital i em vaig posar a plorar i a riure per no plorar. El primer bis deixà l'ambient més escalfat que un concert de Dire Straits -per què s'han de contractar grups millors, si els Hombres G són tan eficaços? Quedaven dues joies per al final, dos himnes generacionals del pas del temps i de la cursileria: Sufre mamón i Venezia. De sobte em vingué al cap, com un poderós flash-back la portada d'aquell primer disc, de color rosa, amb el professor boig fent un dels seus experiments. Vaig dir «prou» i vaig abandonar la plaça. A desgrat meu, la gent pareixia molt contenta.