La presó de don Carles (1568)

«El rei. -Consell, justícia i regiment de la vila de Madrid, sabeu que: per algunes molt justes causes i consideracions que fan al servei de Déu i bé i benefici públic d'aquests regnes, he entès que per a complir amb l'obligació que tinc com a rei i pare, així ho hem de proveir i ordenar; hem enviat a recollir la persona del sereníssim príncep, don Carles, el nostre fill dins un allotjament assenyalat dins el nostre palau, i donar ordre respecte del seu servei, tractament i manera de viure. I com que aquest canvi és de la greu condició que és, m'ha semblat just i decent que ho sapigueu i això per tal que pugueu entendre el que ja està fet, i el seu fonament just i finalitat que té i porta, i que havent arribat a prendre i a emprar aquesta disposició amb el dit sereníssim príncep, s'han de creure i jutjar amb bon seny les causes que ens han mogut i que han estat tan urgents i precises que no ho hem pogut excusar més temps: ja podeu considerar el dolor i el sentiment que per causa de l'amor de pare he tingut i tenc, de manera que he volgut preferir l'obligació en què Déu em posà sobre aquests, els nostres regnes, i els seus súbdits i vassalls, els quals són tan fidels i lleials perquè tan bé ens han servit i ens han de servir, que amb tanta raó estimam. I perquè en el seu moment i quan sigui necessari entendreu més en particular les esmentades causes i raons d'aquesta determinació que per ara és només l'advertència que us faig».

El príncep Carles havia nascut del matrimoni de Felip II amb la seva cosina de doble vincle Maria Manuela de Portugal. Vingut al món el 1545, aquella criatura demostrà des del començament manca de vitalitat física. Empitjorà durant la seva adolescència amb reaccions morals desconcertants. Educat per savis preceptors, anà a fer estudis superiors a la Universitat d'Alcalá de Henares, acompanyat per Joan d'Àustria, fill natural de l'emperador. Un tercer estudiant del grup era Alexandre Farnese. Un dissortat accident que va patir Carles en aquells dies el dugué a les portes de la mort i el seu estat mental, sempre feble, s'agreujà. El príncep havia fet una escapada nocturna per tal de trobar-se amb la filla d'un jardiner. Va caure d'una escala i restà commocionat pel cop. El famós metge Vesal li practicà una trepanació, però tothom havia perdut l'esperança que pogués salvar la vida. Li dugueren aleshores el cos incorrupte d'un sant franciscà, Diego de Alcalá, el qual sembla que obrà el miracle. Però l'hereu, ja recobrat, no sortia de les seves extravagàncies i capricis. Se li detectava un procés esquizofrènic. Un dia, Felip II descobrí que el seu propi fill preparava contra ell una revolta i l'incomunicà sota vigilància. Només son pare i alguns alts dignataris tingueren accés a les seves cambres. Sis mesos després, el presoner moria. Les causes de la seva mort mai no han restat prou clares.