L'arbitrarietat en arquitectura, eix del discurs d'ingrés de Moneo en l'Acadèmia de Belles Arts

Nascut a Tudela (Navarra) fa 67 anys, Moneo, membre electe de la institució des de fa més de set anys, va fer en la seva intervenció un repàs de la història de l'arquitectura, des de la Grècia clàssica fins avui, aturant-se més als períodes en els quals s'ha manifestat amb més força aquesta arbitrarietat formal, i a les respostes favorables o contràries que ha trobat en el decurs de la seva trajectòria professional.

El també arquitecte Fernando de Terán fou l'encarregat de contestar el discurs de Moneo i de donar-li la benvinguda.

Malgrat que l'arquitectura ha cercat normalment explicar les seves formes amb interpretacions racionals, com si només obeïssin als materials emprats o a l'ús de la construcció, «el que és cert és que en molts de moments es basa en formes que l'arquitecte troba de manera fortuïta», assenyalà Moneo, que il·lustrà la seva teoria rememorant l'anècdota o la llegenda explicada per Vitrubi sobre les circumstàncies en què l'escultor grec Calímac trobà per atzar la forma del capitell corinti.

El temple grec, la catedral gòtica o els edificis institucionals del segle XIX són «edificis l'origen arbitrari dels quals podria explorar-se», afirmà el premi Pritzker, que així mateix va asseverar que «l'ús sanciona els tipus i les formes que caracteritzen un període històric, a l'extrem de fer pensar als arquitectes que no hi ha altra alternativa».

L'autor de l'ampliació del Prado, que va començar el seu discurs evocant Cano Lasso, el seu antecessor, com a persona d'«innata elegància» i arquitectura «mesurada i precisa, racional i concisa», situà a finals del XVII el moment en què es pren consciència de l'existència d'aquesta arbitrarietat.