Les presons de Chejov (1894)

Miquel Ferrà i Martorell08/12/04 0:00

Nét d'un serf i fill d'un petit comerciant, Anton Pavlovich Chejov (Taganrog, 1860-Badenwailer, Selva Negra, 1904), és el mestre universal del conte contemporani i en el seu estil, lacònic i agut, s'hi barregen el naturalisme i l'impressionisme. En els seus escrits hi ha sempre el segell d'una orientació política de defensa de l'home contra les institucions que no només el priven de llibertat sinó que també li volen fer por envers de tal llibertat. Per això, en aquestes dates, publicava un informe sobre la colònia penitenciària de deportats, establerta a l'illa de Sajalin, un document que motivà el viatge d'una comissió estatal per investigar els abusos que es feien als presos. En el seu relat, «El pavelló número 6» ens exposa un dolorós aspecte d'aquesta manca de llibertat i, també, de com determinats éssers humans pateixen els més terribles maltractes per part dels poders públics. El patiment dels malalts mentals en mans dels seus guardians n'és un exemple:

«En el pati de l'hospital hi ha un petit edifici tot envoltat per un bosc de males herbes, ortigues i canyes. La seva teulada és plena de rovell, la seva xemineia mig esbucada, els escalons de l'entrada podrits i coberts d'herbei i de l'emblanquinat només en queden rastres. La façana davantera mira cap a l'hospital i la del darrere al camp, separat d'aquesta per una tanca grisenca amb claus. Els claus, punta amunt, i la tanca, i el casalot, tenen aquest aspecte abatut que aquí, a la nostra terra, veim només en els hospitals i les presons. Si no teniu por a fer-vos mal amb les ortigues, podem anar pel caminoi que ens porta al casalot i podrem veure el que hi passa dintre. En obrir la porta, ens trobam al rebedor. Aquí, contra els murs i al costat de l'estufa, hi ha muntanyes senceres de deixalles de l'hospital: Matalassos, bates velles i rompudes, calçons, camises de ratlles blaves, sabates destrossades, draps vells amuntegats i esclafats, en total desordre i podridura, que deixen escapar una olor sufocant. Al damunt d'aquesta brutor, sempre amb la pipa entre les dents, hi reposa en Kikita, el guàrdia, un vell soldat jubilat amb els galons descolorits.

El seu rostre sever, de borratxo, les celles caigudes i el nas vermell, petit d'estatura, sembla a simple vista magre i de carn endurida però la seva presència imposa i els seus punys són demolidors... Més endavant entram a una cambra gran, espaiosa, que ocupa la resta del casalot. Les parets són cobertes de pintura blava bruta i el sostre és obscur a causa del fum. Les finestres, des de l'interior es veuen desfigurades per retxats de ferro. El terra és grisenc i gastat. Fa olor de col agre i metxa cremada, de polls i amoníac, i aquesta pudor, en un primer moment, produeix la sensació al visitant d'haver entrat a una gàbia de feres. Dins la cambra, amb els llits clavats per perns al solatge, hi ha uns homes asseguts o ajeguts, vestits amb bates blaves d'hospital i amb un barret al cap. Són els bojos...».