Neix William Leishman (1865)

Miquel Ferrà i Martorell06/11/04 0:00

Tal dia com avui neix a Glasgow, Escòcia, el metge William Boog Leishman. Es graduà a la universitat de la seva població nadiva el 1866 i llavors entrà a l'exèrcit. Després el destinaren a l'Índia, on residí del 1890 al 1897. Allà estant, estudià les malalties tropicals, i s'interessà, especialment, per la que anomenàven «kala-azar», de manera que el 1900 descobria l'agent que la provocava i que resultà ser un protozoo. Llavors, aquesta malaltia seria científicament coneguda com «leishmaniosi», en honor al seu descobridor. Tres anys després, William Leishman era nomenat professor de patologia a l'Escola de Sanitat Militar de Netley. Després començà una fructífera etapa d'investigacions que aconseguí una vacuna contra el tifus, i que salvaria moltes vides al llarg de la Primera Guerra Mundial. Havia estat ja nomenat «cavaller» per sa Majestat britànica però fou després del 1918 quan hom el reconegué com a gran benefactor de la humanitat. Leishman moriria a Londres el 2 de juny de 1926.

Recordem que la Gran Guerra Europea (1914-1918) causà tants de morts per bala, bomba, gas o arma blanca com per malaltia. Hi hagué tropa, que mig morta de set, no dubtà a beure's el pixum de la seva mula o del seu cavall. El tifus per aigües contaminades era molt freqüent. Aquesta malaltia contagiosa, infecciosa, de localització intestinal, que ataca sobretot els joves que es troben en situació de gran cansament, i que era degut a un microbi específic. La febre del tifus es caracteritza per les variacions de temperatura que permeten dividir la seva evolució en tres períodes: ascensió, estat i declinació. El primer dura de quatre a cinc dies i el malalt arriba a tenir quaranta graus de febre i ha d'estar així devers quinze dies. Llavors, la temperatura disminueix poc a poc. El tractament proposat consistia en banys freds, a vint-i-dos graus, administrats metòdicament, i begudes, especialment la llet, així com una gran vigilància per tal d'evitar complicacions. La convalescència de la febre tifoidea era molt llarga però els més forts se'n sortien. La guerra, però, no escalivava els polítics i, després de la «pau armada», vendria un conflicte encara molt pitjor, amb la seva seqüela de malalties afegides, en el propi camp de batalla. Com deia un savi metge, que a més d'això era escriptor, «l'energia potencial es converteix en actual. Aquesta afirmació és tan vàlida en termodinàmica com en política. Tot òrgan tendeix a exercir la seva funció específica. Confiar, doncs, a mantenir indefinidament submisses i pacífiques esquadres i exèrcits poderosos és com esperar que el riu, canalitzat i refrenat per escluses, però crescut sobtadament per la tempesta, no sobrepassi la seca conca, assolant els camps i inundant els poblats».