La batalla del DDT (1874)

Però la gran batalla del DDT fou durant la Segona Guerra Mundial.

Els Estats Units fabricaren grans quantitats d'aquest insecticida i amb les seves aplicacions es pogueren evitar les plagues d'insectes i la propagació de les epidèmies. Les trinxeres, els refugis, les casernes, els búnquers... Qualsevol racó podia esser un niu de perilloses bestioles, un risc que augmentava al cent per cent en la llarga Campanya del Pacífic. En acabar la guerra serví encara per a combatre el tifus exantemàtic que recorria Itàlia i la campanya contra el còlera que afectà la capital de Grècia.

Però heus aquí que els insectes guanyaren finalment la batalla. Aquests minúsculs éssers crearen la seva resistència al producte i això era demostrat a un laboratori nord-americà el 1952. Allà, els científics havien conreat dues colònies de mosques i les varen sotmetre al DDT. Doncs bé, la majoria d'aquestes aconseguiren sobreviure a unes dosificacions 500 vegades majors a les que pocs anys abans les exterminava.

Actualment, l'aplicació del DDT només és autoritzat en casos molt concrets de la Comunitat Econòmica Europea. En el programa contra la malària que dugué a terme l'Organització Mundial de la Salut es va fer servir encara el DDT i això ja fou a les dècades 50 i 60 del segle passat. Però les resistències dels insectes seguiren endavant i des d'aleshores, en el Tercer Món, principalment, la malària ha tornat a atacar amb més força que mai. En altres mots, podríem dir que la micronaturalesa ha derrotat la naturalesa humana.