Herrero dissecciona els efectes del treball en el film «El principio de Arquímedes»

La producció, centrada en la figura de la dona, s'estrena avui en tot l'Estat

Roberto Enríquez, Gerardo Herrero i Marta Belaustegui.

02/04/04 0:00

J.C. Palma.
El director de cinema Gerardo Herrero ha produït i dirigit el film El principio de Arquimedes, a partir del guió original de Belén Gopegui. La història es construeix d'acord amb la visió i amb els sentiments de la dona treballadora, una dona que ja ha superat amb escreix la trentana d'anys, amb fills i amb l'obligació de continuar una relació sentimental que ja no la satisfà. La cinta, que s'estrena avui en tot l'Estat, va ser presentada ahir a Palma pel director i pels seus protagonistes, Marta Belaustegui i Roberto Enriquez.

Tal com explicà el cineasta, el projecte sorgí fa gairebé un any quan, amb Belén Gopegui, «decidírem contar la història d'unes dones completament abocades en la seva feina, però que se senten desil·lusionades de la seva vida personal i social; al llarg de la pel·lícula els personatges es mouen als antípodes de la seva situació social». Arran de l'anècdota d'un intercanvi de dues parelles unides per l'amistat, la trama fa un bot al complicat món laboral i a la situació dels sindicats en les grans empreses.

Segons Belaustegui, «les dones tenim un sentit de culpabilitat per la decisió de fer feina i de tenir fills. Aquest és un fet que em preocupa molt, i em regira». Així mateix, va afegir que «tal vegada a causa de l'estat de benestar es fan necessàries les accions col·lectives per canviar segons quines realitats».

És en aquest aspecte que Herrero s'ha volgut pronunciar socialment reflectint de manera paral·lela el conflicte laboral en les grans empreses. «Hem volgut donar una mica de 'canya' als sindicats i als comitès d'empresa. L'estat de benestar en el qual vivim és el resultat d'unes lluites socials molt llargues i importants. En l'actualitat ningú no pensa que molts de beneficis aconseguits són el resultat d'això».

Així mateix, el director no volgué recórrer als tòpics del món laboral en el cinema. «Els executius en realitat són persones sotmeses a una cadena de comandament, que solen dedicar tota la seva vida a l'empresa. Quan l'edat els fa menys productius, el sistema els deixa del tot arraconats i estupefactes».