Francisco Delicado, una sinagoga i un bordell (1528)

Miquel Ferrà i Martorell01/03/04 0:00

L'apòstol sant Bartomeu, que predicà a l'Índia l'evangeli, passà després a l'Armènia major, on després de fer nombroses conversions, fou escorxat pels bàrbars i després degollat. Sembla que aquest carrer, el més important del Call menor, es posà sota el seu patrocini, per part dels cristians, des dels primers temps de la reconquesta cristiana. Així ho pregonen els papers vells dels cronistes, «Santi Bartolomei ante murum grossum», i tal via pública confrontava amb el solatge del convent de Sant Domingo i una torre molt vella, anomenada d'en Figuera, de la qual en parlam amb més detall en un altre indret. Aquests mateixos cronistes, que ens diuen el nombre d'habitants del Call en el segle XIV, prop de mig milenar, no obliden de referir els noms dels més populars o notables, segons el cas, i així esmenten Jusef ben Salomó, David ben Mussa i Abrafim ben Jucef, que hi tenien un gran hort de fruiters, anomenat «Rial», i que gaudia de drets sobre l'aqüeducte o síquia de l'aigua de la vila. També hi habitaven dos hebreus catalans, n'Estruc de Girona i n'Estruc de Tortosa. Vorejaven la calçada les cases de Samuel Ben Venist Alfachima, Ceit aben Ceit i la seva muller Rante, Jucef Almocatel i els seus fills, un tal Barobé d'Alexandria i un Benceto de Colliure, un Estruc Quillano, un comerciant que nomia Barchet, un jueu provençal anomenat Jucef de Marsella i n'Estruc Matzà.

Però el més curiós de la zona és que quan es feia la clotada per a fer els fonaments de l'actual delegació del Banc d'Espanya, situat en el lloc de l'antiga sinagoga que fou llavors església de Sant Bartomeu, aparegueren d'entre les runes, capitells de forma cònica inversa i tasques ornamentals morisques, de les peces dels quals se'n conserven algunes en el Museu de Mallorca. Devia esser aquella sinagoga, per tant, un valuós edifici, desaparegut per aquesta gran dissort que és el fanatisme i la intolerància. Eren molt importants, per la seva arquitectura, pels seus objectes litúrgics i pel seu patrimoni ornamental i artístic, les sinagogues dels territoris de la corona catalanoaragonesa. I fins i tot, les de fora de les fronteres estrictament polítiques, com era el cas de la Sinagoga catalana de Roma. Això ho explica, amb una certa clau d'humorisme costumista, Francisco Delicado, un poeta i escriptor, jueu convers, que el 1528, per aquestes dates, treia de la impremta la seva obra, un tant escandalosa i polèmica, «La Lozana Andaluza», en castellà, i que tracta dels bordells a la Ciutat Eterna. Així, en un dels capítols, Rampín deia a Lozana: «Aquella casa on tants entren... és sinagoga de catalans, i aquesta de baix és de dones, i la d'allà, dels tudescos, i aquesta altra dels francesos, i encara una dels romanesos i una més, dels italians... Però més sabuts que cap de tots ells són els nostres jueus sefardites, perquè hi ha entre d'ells, lletrats i rics, i hi abunden els homes savis...».

Però si a Roma hi havia tota mena de jueus, Delicado, amb la seva poc subtil ironia, ens explica que també hi havia tota mena de meuques: «Senyora, aquestes putes o cortesanes són de totes les nacions, especialment, castellanes, basques, cantàbriques, gallegues, asturianes, toledanes, andaluses, granadines, portugueses, navarreses, catalanes, valencianes, aragoneses, mallorquines...».