El carrer de Can Escursachs (1872)

Miquel Ferrà i Martorell20/02/04 0:00

Els carrers tenen la seva pròpia vida. Neixen de quatre cases i al llarg de les generacions van creixent i es transformen. De vegades moren, és a dir, desapareixen sota qualsevol reforma urbana. El carrer de Can Escursachs sobreviu des de l'Edat Mitjana. El 1872, quan era enllestit el Banc Balear, avui sucursal del Banc d'Espanya, obra a càrrec de l'arquitecte eclèctic de tendència neoclàssica Joan Sureda Villalonga, i que comptà, així mateix, amb la intervenció de l'arquitecte Miquel Rigo i Clar i de l'escultor Antoni Vaquer, l'antiga via pública que era carreró que no passa o sense sortida, esdevingué més ampla i amb sortida al carrer del Banc i entrada pel de Mut. És per això que hom sospita que el nom, Escursach, podria ser una deformació del mot «atzucac», que vol dir «carrer de cul de sac». Sembla però, que també es tractava d'un àlies o un cognom. Potser que al marge de tals especulacions, el que ens interessa és que el carrer conserva part arquitectònica pròpia del segle XIX amb elements del XVIII i en destacaríem algunes botigues, amb la seva portalada de fusta, ben característiques.

Observem finestrons enreixats, escaletes estretes i obscures, algunes balconades amb ferros antics... Fàcil serà evocar, per altra banda, amb un historiador anònim, la descripció de com era un carrer a l'Edat Mitjana: «Les cases es composaven de planta baixa, dos pisos i unes golfes, i eren cobertes per teula àrab; la façana principal estava encimalada per un frontó d'angle més o menys agut, segons la feixuguesa i inclinació de la teulada.

Des del segle XIV solien col·locar-se els pisos sobreposats, de manera que cada un sobresortís quelcom pel que feia a l'anterior, això per protegir els carrers de la pluja i del sol o per tal que els artesans, degut a la fosca dels habitatges, poguesin fer feina a fora i beneficiar-se de la llum del dia. Les famílies de llinatge il·lustre posaven els seus escuts d'armes sobre una peça de pedra llavorada, dalt de l'arc que donava entrada a la casa.

Els artesans hi posaven també el seu emblema, principalment als casals que eren seu d'un gremi. A les cantonades d'alguns carrers hi practicaven capelletes, on s'hi podia veure la imatge de la Mare de Déu o d'algun sant, amb una làmpada que, encesa sempre seguit, donava una mica de llum al creuer de carrers, tan estrets, foscos i tortuosos. El mobiliari d'aquelles cases, quan n'hi havia, estava constituït per sitials d'alt respatller, bancs i banquets, arques i baguls, paradores de feixuc fustam, llits coberts amb cortinatges i que moltes vegades, a manera de cabina naval, estaven mig endinsats en el mur, i poca cosa més».

I pel que dèiem abans, de Can Escursach, no oblidem que l'home medieval, amb el seu sentit ètic de la vida, tenia el costum de donar un nom a cada cosa. Les campanes tenien el seu nom. Cada casa, cada presó, tenia el seu nom. Fins i tot, el llinatge de l'home es transformava en passar a la dona. Aquell que nomia Miró tenia una esposa de cognom Mira. En Ballester era el marit de na Ballestera. En Roig de na Roja. En Bosch de Na Bosca... I així, en molts de casos.