El carrer de Can Escursachs (1872)

Observem finestrons enreixats, escaletes estretes i obscures, algunes balconades amb ferros antics... Fàcil serà evocar, per altra banda, amb un historiador anònim, la descripció de com era un carrer a l'Edat Mitjana: «Les cases es composaven de planta baixa, dos pisos i unes golfes, i eren cobertes per teula àrab; la façana principal estava encimalada per un frontó d'angle més o menys agut, segons la feixuguesa i inclinació de la teulada.

Des del segle XIV solien col·locar-se els pisos sobreposats, de manera que cada un sobresortís quelcom pel que feia a l'anterior, això per protegir els carrers de la pluja i del sol o per tal que els artesans, degut a la fosca dels habitatges, poguesin fer feina a fora i beneficiar-se de la llum del dia. Les famílies de llinatge il·lustre posaven els seus escuts d'armes sobre una peça de pedra llavorada, dalt de l'arc que donava entrada a la casa.

Els artesans hi posaven també el seu emblema, principalment als casals que eren seu d'un gremi. A les cantonades d'alguns carrers hi practicaven capelletes, on s'hi podia veure la imatge de la Mare de Déu o d'algun sant, amb una làmpada que, encesa sempre seguit, donava una mica de llum al creuer de carrers, tan estrets, foscos i tortuosos. El mobiliari d'aquelles cases, quan n'hi havia, estava constituït per sitials d'alt respatller, bancs i banquets, arques i baguls, paradores de feixuc fustam, llits coberts amb cortinatges i que moltes vegades, a manera de cabina naval, estaven mig endinsats en el mur, i poca cosa més».

I pel que dèiem abans, de Can Escursach, no oblidem que l'home medieval, amb el seu sentit ètic de la vida, tenia el costum de donar un nom a cada cosa. Les campanes tenien el seu nom. Cada casa, cada presó, tenia el seu nom. Fins i tot, el llinatge de l'home es transformava en passar a la dona. Aquell que nomia Miró tenia una esposa de cognom Mira. En Ballester era el marit de na Ballestera. En Roig de na Roja. En Bosch de Na Bosca... I així, en molts de casos.