Joan Hernández Pijuan exposa la seva obra recent a Nova York

Les superfícies tàctils de Pijuan denoten sensualitat en el maneig dels materials, una aproximació formal que l'artista descriu «a mig camí entre l'expressionisme i el reduccionisme».

«No em consider ni expressionista ni minimalista», va dir el pintor. Per a ell, el paisatge es converteix en un diàleg permanent entre l'experiència personal, la memòria i la materialitat d'allò pictòric.

Les «marques» o «retxes» fetes pel pintor damunt la superfície tensa i plana del llenç -solcs, flors, fulles i xiprers, tot motius recurrents dels paisatges- remeten aland art, a la topografia i a vistes aèries de camps llaurats.

Segons el pintor, que interioritza el paisatge per transformar-lo en memòria pictòrica, auqests símbols representen «gests viscuts».

«Les meves pintures, sense ser paisatges, o més que imitar-ne cap, parteixen de les meves vivències del camp. Els ocres són el resultat de les meves caminades pels rostolls i de veure'm envoltat de grocs», assenyalà.

Aquestes experiències del camp traduïdes en el llenç es manifesten en l'obra Redescobrint un paisatge familiar, un gran camp de color negre solcat per trames de línies verticals per evocar camins.