Picio, el «Lleig» (1806)

Miquel Ferrà i Martorell01/12/03 0:00

Qui no ha sentit dir, alguna vegada, en castellà: «Es más feo que Picio», allò que es diu d'una persona quan és extremadament lletja. Però aquest Picio existí realment i tal dia com avui li era retornada la vida i la llibertat gràcies a un indult reial de Carles IV. Aquest monarca, fill i successor de Carles III, que visqué del 1748 al 1819, havia resultat esser la cara oposada de son pare, és a dir, un mal governant. Sotmès a la influència de la seva dona i a la del ministre Godoy, predilecte d'aquesta, declarà primer la guerra a la República Francesa però, derrotat, hagué de signar la Pau de Basilea. Després, l'absurda aliança que va fer amb els francesos contra Anglaterra li va fer perdre a Trafalgar el millor de la seva Armada. El 1807 signà amb Bonaparte un tractat per al repartiment de Portugal entre Godoy, l'exreina de Parma i França. La conspiració del seu fill Ferran i la revolta d'Aranjuez l'obligaren a abdicar en favor del seu fill, i aleshores demanà auxili a Bonaparte. Aquest va veure que era el moment més indicat per apoderar-se del tron espanyol i, després de les escenes vergonyoses de Baiona, obligà Ferran a renunciar a la Corona i a Carles IV a fer-ne la cessió a favor seu.

En algun moment de tan gran desgavell, un sabater de Granada, de malnom Picio, que era natural d'Alhendín, havent fet mala propaganda del monarca i considerat pel jutge un agitador perillós, capaç de posar els seus companys de gremi en contra de la Corona, fou empresonat i condemnat a la darrera pena. Quan es trobava en capella, a poques passes del cadafal i del botxí, va rebre, com altres presos, la notícia de l'indult i fou tant el seu astorament i la seva sorpresa, que li caigueren poc a poc tots els cabells, com també els pèls de les celles i les parpelles, i per afegitó li sortiren a la cara una mena de tumors, de manera que amb tot plegat restà monstruós, terriblement deforme, als ulls dels seus conciutadans, que des de llavors el tingueren per model de la lletjor més absoluta. Al cap d'uns anys de viure amargat, es va retirar a la famosa vil·la de Lanjarón, coneguda per les seves aigües termals, situada a set llegües de Granada. Allà estant, duia sempre un gran mocador que li cobria el cap i part de la cara i, a causa d'això, no entrava mai a l'església. Aleshores, els habitants del poble l'expulsaren. De retorn a Granada, morí poc després.

Es curiós com la gent de la ruralia, de la part forana, tot i que es feia una imatge de fonda moral cristiana, era cruel amb aquells personatges populars, indefensos i maltractats. Encara avui es pot sentir que tal persona o tal altra «és el beneit del poble» i Velázquez, a través d'alguns dels seus quadres en va saber fer l'oportuna crítica, puix que foren pintats amb la mateixa devoció que pintava els sants i els reis, el nin de Vallecas o el boig de Coria.