El tramvia de Maupassant (1880)

Miquel Ferrà i Martorell24/10/03 0:00

Ara que celebram la supervivència del tramvia de Sóller, trobam en data de tal dia com avui aquell altre tramvia parisenc del temps que molts dels nostres emigrants a França posaven negoci de fruits o vins en aquelles terres. Per això, i perquè resulta força evocatiu, parlem d'aquell tramvia que tant estimava Guy de Maupassant. Aquest autor clàssic francès havia nascut a la mansió de Miromasnil, prop de Dieppe, el 1850. Deixeble de Flaubert i amic de Zola, escriví tota la seva obra en el decurs d'una dècada, aquella del 1880, puix que el 1891, després d'una frustrada temptativa de suïcidi, s'enfonsa en una irreversible bogeria. Però quan parlava del seu tramvia es trobava en el cim de la seva inspiració:

«El tramvia de Neully acabava de passar per la porta Maillot i corria ara al llarg de la gran avinguda que desemboca en el Sena. La petita màquina, enganxada al vagó, feia sonar la seva botzina per tal de decantar els obstacles, escopia el vapor, bufava com una persona que li costa alenar; i els pistons feien un soroll atropellat, com el d'unes cames de ferro en moviment. La calor ofegant d'un capvespre d'estiu queia damunt la carretera d'on s'aixecava, encara que no es deixàs sentir una ràfega de vent, una pols blanca com el guix, opaca, sufocant, i calenta que s'aferrava a la pell humida, s'aficava en els ulls, entrava en els pulmons. La gent sortia a les portes de les cases, cercant aire fresc.

Les finestrelles del vagó estaven baixades, i totes les cortines onejaven, agitades per la ràpida marxa. Només algunes persones ocupaven l'interior, perquè en els dies càlids, la gent preferia l'imperial o les plataformes. Eren senyores grasses, ridículament vestides, aquestes burgeses de barri que substitueixen la distinció, de què manquen, per una dignitat intempestiva; senyors cansats de la seva oficina, de cara groguenca, cos ajupit, una espatla més alta que l'altra a causa de les llargues hores de treball, en posició, mig geperuda sobre les taules. Els seus rostres inquiets i trists parlaven també de les preocupacions domèstiques, de la perpètua necessitat de doblers, de les antigues esperances definitivament perdudes; perquè tots pertanyien a aquest exèrcit de pobres diables arnats que vegeten modestament en una caseta de mala mort, amb un parral com a jardí, enmig del camp de clavegueres que envolta París».

Segons un crític actual, Maupassant fou un magnífic narrador, qualitats que el consagraren com un dels principals exponents del naturalisme. Descobrim en els seus relats un extraordinari poder d'observació, un magnífic dibuix en el retrat de personatges i ambients, així com un estil personalíssim i vigorós, que ofereix un quadre amarg de la petita burgesia de l'època.

Internat en un manicomi el 1892, morí l'any següent en un estat de greu desequilibri mental.