Chistomanos i l'emperadriu (1891)

Miquel Ferrà i Martorell20/10/03 0:00

«Un ajudant de cambra vestit de negre sortí a rebre'm a la porta del parc i em va fer saber que sa majestat em pregava que l'esperàs en el jardí. Em dugué a un indret del parc, no lluny del palau, i em deixà sol amb una solemne reverència. El sobtat pas de l'atmosfera grisa i quotidiana de la ciutat a aquell jardí imperial reclòs, que no trepitjava la immensa majoria dels mortals, i l'expectativa de l'experiència imminent em varen treure, per així dir-ho, dels límits de la meva autoconsciència. Jo no havia vist mai l'Emperadriu, excepte en els quadres, en els quals solia aparèixer amb una diadema sobre els cabells. M'envaïa una excitació indescriptible...».

Això escrivia aquell Constantin Christomanos, professor de grec de la bella i dissortada Elisabeth de Baviera, emperadriu d'Àustria. Molt enamorat, platònicament, de la sobirana, el jove professor deixà uns diaris sobre la seva vivència prop de tan excepcional persona. Dissortada per haver d'acabar tràgicament, apunyalada per un anarquista, i també per haver estat testimoni d'una inversemblant cursa de drames familiars: la duquessa Sofia, la seva germana, morí en un incendi; el seu cunyat Maximilià de Mèxic fou afusellat; la seva cunyada Carlota tornà boja; el seu cosí preferit, Ludwig II de Baviera, s'ofegà; el seu altre cunyat Ludwig de Trani se suïcidà; l'arxiduc Johan de Toscana desaparegué dins la mar; l'arxiduc Wilhelm fou mort pel seu cavall; la seva neboda Matilde morí cremada; l'arxiduc Ladislas fou mort en una cacera; finalment el seu propi fill, el príncep Rudolf, se suïcidà o fou assassinat... Igual mala sort esperava a Sèrvia, el 1914, els arxiducs Francesc-Ferran i la seva esposa... En resum, tot un cementeri imperial en menys de cinquanta anys.

Però Christomanos ja la trobava trista i malencòlica en aquells jardins, quan, segons ell, fins i tot la natura plorava amb ella.

«El seu cap s'alça sobre les espatles amb la delicada gràcia pròpia de les flors de llarg tall. Al davant d'ella, més que al davant d'altres humans, hom té la sensació que el cap és la corona i l'acord que comprèn totes les línies musical. El seu rostre es repenja cap al davant, mentre que el clotell, sobre el qual descansa la seva coronada cabellera, s'arqueja vers el darrere, com per alçar-se sobre una superfície. I entre els raigs del sol les línies del seu cap es fonen en una substància homogènia vers una gran llum...».

El fragment no pot esser més idealitzat i romàntic. Sissí era admirada com una visió més pròpia d'un altre món que no pas dels que vivim els mortals. Altres il·lustres enamorats d'aquella dona famosa foren E.M. Cioran, Paul Morand i Maurice Barrés. No oblidem tampoc la seva vinguda a Mallorca per visitar el Miramar de l'arxiduc Lluís Salvador. Un altre poeta admirador, Miquel dels Sants Oliver, li dedicà una de les seves composicions.