La llegenda de Wild Bill (1867)

Georg Ward Nichols, que es feia anomenar Coronel Nichols, publica a la revista Harper's les aventures d'un personatge real, Wild Bill. La fantasia de l'autor el convertí falsament en un heroi gloriós, fins al punt que el públic no ha volgut acceptar mai la realitat d'allò succeït. Conta Nichols que Wild Bill, al davant d'un destacament de cavalleria creuava el sud de Nebraska, i se separà un dia dels seus homes per tal de visitar una amiga seva, la senyora Waltman, a la qual trobà dins la seva barraca tota espantada. Ella informà Wild Bill que el bandit McCanles i la seva gent vagarejaven per aquell indret i cercant James Butler Hickok, àlies Wild Bil, puix que havien promès «destrossar-li el cor a ganivetades» i s'assegura que «temps abans, McCanles i Wild Bill havien tingut alguns xocs a les muntanyes». La qüestió és que «McCanles es precipità dins la barraca amb la pistola a punt, però no fou prou ràpid -explica el mateix Wild Bill- i la bala del meu rifle li travessà el cor. De seguida, l'habitatge s'omplí de bandits, que entraven per ambdues portes. Eren bèsties salvatges, amb les cares rogenques d'ira i a causa del licor, inflamats els ulls i cridant i maleint com dimonis. Així i tot, jo vaig aconseguir de restar tranquil i vaig apuntar amb inversemblant serenitat. Un tret, un altre, un altre i un altre. Quatre morts rodaren per terra. Però això no aturà els altres. Dos d'ells dispararen amb escopetes carregades de perdigons. Vaig notar com el plom es clavava a la meva carn. L'estança s'omplí de fum. Dos homes es llançaren contra mi. Vaig veure els seus ulls quasi fora de les òrbites, com llunes a través de la boira. A un el vaig abatre d'un cop de puny. A l'altre, d'un tret. Els tres que restaven em feren caure sobre el llit. Vaig lluitar desesperadament. A un li vaig rompre el braç amb les meves mans. Em vaig voler aixecar i em tomaren amb un cop de culata sobre el pit. La boca i el nas se m'ompliren de sang.