Unamuno a la Conca Ibèrica (1931)

Miquel Ferrà i Martorell22/09/03 0:00

Viatger inesgotable, gran caminador, Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864-Salamanca, 1936), escriptor i filòsof, que tenia des del 1891 la càtedra de llengua i literatura gregues a la Universitat de Salamanca («Qui vol saber que vagi a Salamanca» -deien els nostres rebesavis, i encara els més antics i rondallaires confonien la famosa universitat amb una cova, «la cova de Salamanca», on havien après ciència, entre d'altres, Luter i Sèneca. Escola, també, de la «picaresca» per als estudiants de la sopa), de la qual fou nomenat rector el 1901 i foragitat del seu càrrec el 1914 per antimonàrquic. També s'oposà el 1921 a la Dictadura de Primo de Rivera, i fou deportat tres anys després a l'illa de Fuerteventura, d'on fugí, i s'exilià a França. Tornà amb la «Dictablanda» i la República. Després, el 1936, s'enfrontà amb Millán Astray, cap de la «Legión» en el Govern franquista, i això li suposà ser engegat novament com a rector universitari.

Home turmentat i conflictiu, recobrava la calma en contacte amb la natura, i tal dia com avui, en el periòdic El So l'any 1931, feia una llarga excursió per la zona de Conca, prop de la frontera valenciana:

«Aquí em trob ben disposat a digerir, a coure, sensacions de Conca, amb la seva cresta, entre les falç del Xúquer i el Huècar, que baixen de la serralada ibèrica, costellam de la Península... Pengen els habitatges de Conca sobre els abismes d'ambdós rius, i és com si la ciutat fos un bullir de tots els racons de la Serra; cases desentranyades i entranyables que guaiten al cingle. I tot el caseriu i el terreny, paisatge natural i espiritual. Roques berroquenyes i barroques que semblen muralles, amb els seus merlets, potser recobertes d'heura; un castell interior, del ventre de la terra mare, encara més que l'Àvila de santa Teresa. Ossos, pell i pèl moixí d'arbrets magritxols, no com a Salamanca, terra molla i sucosa. I tota aquesta convulsió en la qual s'amuntega Conca no fou plutònica, de terratrèmol, sinó obra d'aigua lenta i tossuda, la que cala i rovega i descarna la terra i la transforma i conforma. Així, la tradició, líquida també, solca i corca, llavora i talla, i tortura la fonda falç en el llit rocós d'un poble...». Contempla, llavors, Unamuno la catedral de Conca i en aquest barri antic evoca pensadors com Valdés, Erasmo, Joan de Déu, fra Lluís de Lleó...

«A la catedral, el resplendir humil de les reixes de ferro forjat. Més íntims encara els reixats casolans que tanquen les finestres de l'alt carrer de Sant Pere que puja vers el castell, a més de mil metres d'altària. En aquelles encimalades entranyes de la meseta es forjaren aquests barrots de tancar com fila l'eruga en les seves els fils del capoll, on es tanca a dormir somni de cocó abans de ser papallona. Que així dormiren els seus somnis els nobles conquers, entre reixats, en aquesta conca bivalva i roquera d'encisada ciutat...».