El prat de Sant Jordi (1845)

Miquel Ferrà i Martorell14/08/03 0:00

L'enginyer holandès Paul Bouvig (Amsterdam, 1807-Barcelona, 1867) emprèn la difícil tasca de dessecar el prat de Sant Jordi i hi introdueix molins de vent per a l'elevació d'aigües, iniciativa que crearia el paisatge actual d'aquella zona, amb centenars de molins que es basen en l'invent britànic de Hale (1677-1761) i que fou experimentat amb èxit a Newgate el 17 d'abril de 1752. Aquests molins foren també exportats als Estats Units i Austràlia ja en el segle XIX. Abans d'aquella centúria Sant Jordi era un caseriu dispers a una contrada humida, pantanosa, on les febres tercianes amenaçaven ben sovint els seus habitants. És, doncs, en justícia que un carrer de la part urbana de Sant Jordi porti el nom de Paul Bouvig. Comptava el Pla de Sant Jordi amb un oratori antic, romànic rústec, del qual només se'n conserva, i això en el Museu de l'Església del palau del Bisbe, una trona morisca. El temple actual, reedificat en el XIX, és una magnífica obra de caràcter eclèctic.

Per altra banda el Pla de Sant Jordi és present en la rondallística de Mossèn Antoni Maria Alcover, «Jordi d'Es Racó», quan ens conta la rondalla de la «bruixa». Així explica que «els més vells del lloc contaven fa temps allò que diu: Estimat meu, dues eines / són males de manejar./ Dues en vols festejar/ i amb una te veus en feines?. Es refereix això a la llegenda d'En Joan Col·let que festejava dues al·lotes. Una d'elles que era bruixa se li va aparèixer en forma de llebre molt gran, quan aquell anava a veure l'altra xicota. I quan la llebre parlà, enmig dels pinars de Son Sant Joan, es refirà força i mai més tornà a jugar al perillós embull de tenir dues enamorades».

Es curiós que es parli, fa poc més d'un segle, dels grans pinars que cobrien la plana de Son Sant Joan. Els posteriors aeròdroms militars de la guerra civil i després els aeroports de l'Era turística no hi han deixat un arbre. Coses del desenvolupament econòmic i de l'economia liberal. I qué voleu?

Però l'horta de Sant Jordi és esplèndida.
I pel que fa als molins de vent per a treure aigua són molts els fragments literaris de la narrativa universal que en parlen, ja sia en el desert o en els aiguamolls. Així, per exemple, de Pierre Boule, llegim: «La vista de la masia no li proporcionà cap consol, ben al contrari. Es va sentir incapaç d'entrar-hi, abandonada com estava, després de la guerra. L'estat ruïnós de la possessió l'afectà molt més que l'aparença dels sembrats. Els murs estaven bruts, tacats pels insectes i solcats per alguns clivells; el brancam de les portes, trencat; les teules, corcades i groguenques. Les canals de desguàs coberts de rovell i plens d'escombraries en descomposició, i del molí d'aigua, quasi del tot eixut, amb la reixa rompuda, cobert de molsa i d'algues, sortia una olor de vegetació mústia. Els fonaments del porxo estaven a punt de caure i esser convertits en pols sota l'abraçada de les males herbes».

En aquest cas és una zona d'aiguamolls a Indonèsia.