Les catacumbes (1854)

Miquel Ferrà i Martorell10/05/03 0:00

Són descobertes les catacumbes romanes de Sant Calixt i la descoberta és mèrit de l'investigador i historiador Joan Baptista de Rossi. El papa Pius IX, entusiasmat per la troballa, les visita i una làpida, en alt relleu, commemorarà aquella efemèrides. Aquestes catacumbes completen la xarxa d'aquest tipus de monuments i vestigis històrics paleocristians que des del 1578 havien estat descoberts pels investigadors vaticans, és a dir, els cementiris subterranis de Santa Inès, Santa Pristila, Santa Domitila, Sant Pere, Sant Marcel·lí, Sant Sebastià, Sant Pancraci, Sant Pretextat, Sant Nereu, Sant Aquileu i Sant Hermes, entre d'altres, i la majoria d'ells, resultat de les grans persecucions contra els cristians en l'antiga Roma: Neró, Domicià, Trajà, Marc Aureli, Septimi Sever... Aquestes excavacions ocupen molts quilòmetres de longitut i formen, en el subsòl de la Ciutat Eterna, un autèntic laberint, és a dir, 250 hectàries. Explica l'historiador Arturo Romero que «generalment, les catacumbes descendien des de la seva mateixa boca per uns escalons molt pronunciats, fets més avall de la capa de sorra fins a la fermesa de la pedra, no molt endurida, però consistent. Fins aquí, la fondària de l'excavació formava només el primer pis soterrani, baixant després per uns escalons que conduïen fins un cinqué nivell, tots ells fabricats amb un mateix i singular plànol arquitectònic.

Les catacumbes es divideixen en tres zones: passadissos, sales i esglésies o criptes. Els primers, llargs i estrets, foren dissenyats tan regularment que la pavimentació i el sostre formen angles rectes amb els costats, però tan estrets, en alguns punts, que no hi poden passar dues persones juntes, això és, 3'50 d'altura per 1'35 d'amplària. Se solen perllongar dues galeries paral·leles i en línia recta fins a cobrir una gran distància, però sempre creuades per altres que alhora, formen, entre totes, com un laberíntic teixit de carrerons en el qual era molt fàcil perdre's. Per aquest motiu, a cada cap de cantó, hi havia unes capelletes que servien per posar-hi lamparetes i llums d'oli, o les consabudes llucernes, de fang cuit i fabricades expressament per a les catacumbes...».

Prudenci dedicà a una d'aquelles màrtirs, allà soterrades, uns versos ben emotius. Són aquests: «Així s'ha permès honorar els teus ossos,/ aixecat un altar sobre les teves despulles/ i ara descanses sota els peus de Déu,/ des d'on veure el nostre homenatge/ i afavorir el teu poble,/ que et dedica els teus cants de lloança ...».

A l'hora de tancar aquest article tenc la necessitat de contemplar, una vegada més, la meva humil col·lecció de llucernes romanes, de posar oli d'oliva en una d'elles, juntament amb un ble, i acostar-hi la flama d'un llumí. És de nit. He desconnectat la llum elèctrica i vaig pel passadís de ca meva, només amb la llum d'aquest petit objecte que projecta ombres i clarors fantasmals a dreta i esquerra. Tota una lúdica evocació.