Trets de pistola enmig del carrer (1909)

Miquel Ferrà i Martorell02/04/03 0:00

És tot un cas de romanticisme tardà. Els veïns dels carrers de Palma propers a l'església de Sant Jaume sentiren un tret de pistola. La cosa havia tingut lloc a la cantonada del carrer dedicat a tal sant i el d'Armengol. En el moment de sortir de ca seva, un comerciant xueta, Josep Ignaci Fuster, propietari de la «Quincalleria Aguiló», del carrer de Sant Nicolau, es trobà de cara amb un individu, el qual, després d'haver canviat amb ell breus i violentes paraules, es va treure un revòlver de la butxaca i li disparà un tret. La bala travessà el braç dret de la víctima i encara, de rebot, és mal d'explicar, li produí una ferida a la barra. Hi acudiren alguns vianants i el carrabiner Joan Borràs Moncada, el qual detingué tot d'una l'agressor, que no hi oposà cap resistència. La premsa ho descrivia així: «És un jove ben vestit amb roba de dol, alt, ros, de grans ulls i llargs mostatxos, de vint-i-vuit anys d'edat i nom Federico Fernández Sastre».

El dugueren a les dependències policials del Govern Civil i l'interrogaren. Ell, tranquil, explicà: «Ja ho veuen vostès, en restaven encara cinc bales, tenia la vida d'aquell home en les meves mans, però em va fer llàstima. Si a un li compliquen l'existència, i no és cap sant, que per qualque cosa es troben els sants en els altars, l'únic que fa és perjudicar-se i acabar malament, com sens dubte acabaré jo. Però els greuges, els menyspreus, els maltractes, encenen la sang del més pacífic...».

Tota la qüestió era que l'agressor mantenia relacions amb la més petita de les filles de la víctima, el qual no les aprovava, puix que creia que aquell al·lot «foraster» es volia aprofitar de la fortuna del seu comerç. Acostumats a l'endogàmia, els xuetes desconfiaven de les intencions d'un possible matrimoni mixt. La reiterada negativa del pare exasperà l'enamorat fins al punt d'inspirar-li la idea de revenja. En aquella època, quan encara perdurava el codi d'honor rentat amb sang, o en altres paraules, de desafiaments fets en el camp de l'honor, pervivència dels costums romàntics, la policia topava cada any amb un bon nombre d'esdeveniments semblants.

Pensem en tants casos que registraren les ficcions literàries d'aquell temps, com és el cas de la novel·la famosa de Guy de Maupassant Bel Ami, en què llegim: «Duroy es desesperava de la pròpia misèria, més notable ara que en altres temps, puix que es sentia amb més grans necessitats. Dintre d'ell s'anava fent una ràbia sorda contra tothom i una ira constant que es manifestava per qualsevol cosa, en qualsevol situació, i pel motiu més simple...». Palma no era París. Però...