El doctor Hench i la cortisona (1896)

Miquel Ferrà i Martorell28/02/03 0:00

Tal dia com avui naixia a Pittsburg, Pennsilvània, el metge nord-americà Philip Showalter Hench. Obtingué el seu títol de medicina a la Universitat de Minnesota i el 1921 entrava a la famosa Clínica Mayo, on s'interessava, de forma molt especial, per la malaltia coneguda com a artritis reumàtica, mal cruel en el qual el pacient corre el risc d'esdevenir un invàlid. N'estudià els símptomes, que augmentaven durant l'embaràs i els atacs d'icterícia, i entre una cosa i l'altra apuntà que aquella malaltia no devia esser produïda per cap germen, sinó per un desordre metabòlic. Provà de fer servir hormones, però no li donà bon resultat. Es fixà, aleshores, amb l'ajut del seu col·lega Kendall en els corticoides i quan aquests, a mitjan anys 40, es pogueren sintetitzar i posar a disposició dels metges en quantitats raonables, Hench va experimentà el compost E, al qual es donà el nom de «cortisona», és a dir, la que seria l'hormona corticosuprarenal més emprada en terapèutica. Aquest compost donà bon resultats, i Hench, juntament amb els seus companys Kendall i Reichstein, va rebre el premi Nobel de medicina i fisiologia el 1950. Recordem que Tadeusz Reichstein, químic suís polonès féu treballs de sintetització dels corticoides des dels anys 30 i que Edward Calvin Kendall, bioquímic nord-americà, també durant els anys 30 aïllà no menys de vint-i-vuit hormones corticals diferents, quatre de les quals demostraren produir bons efectes en animals de laboratori. Anomenà els corticoides amb lletres i els quatre més efectius eren A, B, E i F.

Sobre això dels corticoides hi hagué aleshores, en el temps del Tercer Reich, un mite. Els químics nazis opinaven que aquestes substàncies podrien convertir un combatent en un autèntic superhome, capaç de vèncer qualsevol adversitat. Les volgueren aplicar especialment als pilots aeronàutics. Però l'experiment fou un fracàs. Philip Hench morí a Ocho Ríos, Jamaica, el 1965.

Podem afegir que la cortisona és, químicament, un esteroide. (Ester: compost format per la substitució de l'hidrogen àcid d'un àcid orgànic o inorgànic per un radical alcohòlic). La seva missió principal és la de propiciar la formació de glúcids a partir de les proteïnes, de manera que augmenta la glucèmia o tassa de sucre en la sang; per tant, és diabetògena, o sia, d'acció contrària a la insulina. El mateix efecte té el cortisol o hidrocortisona.

Com bé diu Asimov: «Malgrat que la cortisona ha resultat esser una arma de doble tall, que cal emprar només amb molta cura i bon seny, és una altra arma potent dins l'arsenal de la teràpia de les hormones».