Déu vos guard (1815)

Miquel Ferrà i Martorell07/02/03 0:00

La nostra tradicional expressió «Déu vos guard», que se solia, i encara avui n'hi ha que ho fan, posar sobre ceràmica a l'entrada dels habitatges, té fondes arrels arreu de tota la Mediterrània. Vull dir que és una advocació ben comuna. Un escriptor andalús, Francisco Rodríguez Marín, havent d'ingressar en l'Acadèmia de Bones Lletres de Sevilla en aquestes dates, preparà un discurs humorístic on hi recollia totes les dites populars, d'ací i d'allà, amb una erudició sorprenent, que giren entorn al «Déu vos guardi» i que reproduí l'historiador Vargas en una revista especialitzada en temes d'aquest tipus. Ens hem permès de fer-ne la traducció i aquest és el resultat:

«Déu et guardi.../ D'aire colat/ De carro de costat/ I d'un frare molt pesat;/ D'amic reconciliat/ I d'home que va dissimulat;/ De jueu acorralat/ I de famèlic soldat;/ De pedra i de dard/ I d'home ben fart/ De mula de tragí/ I de dona que sap llatí;/ Dels fangs en caminar/ I de llarga malaltia;/ De jove pregador/ I de vell dejunador/ D'home jugador/ I de plets amb el teu major;/ D'home que no parla/ I de ca que no lladra;/ De lladre de casa/ I de boig fora de casa;/ D'home amb llibret/ I de dona amb ganivet;/ De l'odiós senyor/ I de company traïdor;/ Del joc de casa/ I del ca amb ràbia;/ Del forner novell/ I de puta de bordell;/ De pobre que arriba a ric/ I de caiguda de ruc;/ De xarop de metge/ I de paràgraf de legista,/ De l'infra del canonista,/ I de l'etcétera de l'escrivà;/ De xicota navarra/ De vídua aragonesa/ De monja catalana/ I de casada valenciana;/ De jovencell xerrador;/ I de metge marxador;/ Del cul de mula/ I de pitera de vídua;/ De cavall de mala 'rastra'/ I de sogra i de madastra;/ De força d'enemics/ I de saltejador de camins;/ De persona assenyalada,/ I de dona tres cops casada,/ I de l'hora minvada/ I de la gent que no té posada».

L'inventari no pot ser més extens. I hi trobam tots els pecats capitals de la nostra manera de ser meridional. No hi manquen prejudicis pretèrits i prevencions encara actuals. Gran por a tot el que és estrany, desconegut, mig amagat, curiós. Hi ha pensaments misògins i racistes, crítiques a la corrupció administrativa, tòpics regionals, i, és clar, tot un seguit de saviesa nascuda d'aquest filòsof anònim que és el poble. Qui no ha sentit dir en aquesta terra de Mallorca allò de «Déu ens guardi de pedra rodona, de ca que no lladra i d'home roig?».

Per altra banda, la desconfiança del poble més planer, sense lletra, envers dels homes que saben més («Qui vol saber que vagi a Salamanca!») es reflecteix de cara als advocats, aquí dits missers, els metges, els legisladors, els funcionaris, els capellans i les monges i, sobretot, com és d'esperar en aquells que fan el «cap viu», els hipòcrites «mosques mortes».