Garrison contra els esclavistes (1831)

Miquel Ferrà i Martorell11/01/03 0:00

Un jove periodista i impressor, William Lloyd Garrison, indignat contra la pràctica degradant de l'esclavatge de negres africans en els Estats Units, i trenta anys abans de la guerra civil, comença a Boston la publicació d'un periòdic, «L'Alliberador», que fa propaganda abolicionista. Els articles, agosarats, clamant contra la vergonyosa injustícia de la venda de «ramaderia» humana, desperten un gran ressò per tot el país. Però Garrison és atacat físicament per part de tots aquells que veuen perillar els seus interessos si la propaganda «alliberadora» prospera. Salvant la vida de casualitat, després de diferents atemptats, i sense desanimar-se, Garrison, funda, dos anys després, la «Societat Antiesclavista Americana» que aconsegueix, en poc temps, molts partidaris. Tant és així que el 1840 comptava ja amb més de cent-cinquanta mil membres, entre els quals hi havia persones de molta influència que no només aportaren ajut moral a la causa sinó també econòmic. Entre els seguidors de Garrison hi havia polítics, escriptors, intel·lectuals, clergues i homes de negocis. Es veu que la propaganda de Garrison tenia el mèrit de convèncer qualsevol i així, el seu periòdic i la veu de la seva associació arribaren, fins i tot, al sud, on hi hagué casos ben sensacionals. Tal s'esdevingué amb les germanes Sarah i Angelina Grimke, que avergonyides de la seva societat, no només alliberaren els seus esclaus sinó que, abandonaren les seves plantacions de cotó i fugiren al nord, on allà prengueren part en tota mena de mitings i conferències antiesclavistes.

Però no n'hi havia prou amb la propaganda i era necessari passar a l'acció. Organitzaren grups clandestins que feien servir el «grape-vine» o telègraf boca a boca, a través del qual passaven notícies als esclaus, consignes de tota mena, i, fins i tot, preparaven fuites, mitjans popularment coneguts com el «ferrocarril soterrani». Hi havia en aquestes evasions tota mena de trucs, com per exemple, fer passar un fugitiu per difunt i traslladar-lo dins un taüt. O disfressar-lo de blanc. O convertir-lo en un paquet o mercaderia fràgil, ben lligat, facturat i embalat. Tanmateix es toparen els abolicionistes amb molts entrebancs legals i el 1850 una llei disposava que els sheriffs perseguissin sense descans els fugitius i els còmplices. Seguiren, més minvades, les fuites, però difícilment tenien èxit. Solien aprofitar la nit, pels camins que duien al nord, i s'orientaven mitjançant l'estrella polar. De dia s'amagaven a qualsevol indret i gràcies a guies especialitzats, algunes vegades se'n sortien. Una antiga esclava, Harriet Tubman, dedicà part de la seva vida a la missió d'ajudar i guiar fugitius.

Manejava destrament el revòlver i sabia com burlar l'enemic. Per aquest motiu rebé significatius sobrenoms, com «la general Tubman» i «El Moisès Negre». Les evasions, vers el 1850, cobrien només un tres per cent anual del total dels esclaus, que passaven de tres milions. Però el tres per cent d'aquesta quantitat són noranta mil i noranta mil és tot un èxit, si els papers no menten.