«No entenc que un crític pugui dir de mi que sóc provocador o irreverent»

Quasi taxant en les seves afirmacions, rebutjà d'arrel que cercàs la polèmica en els seus muntatges, generalment sobre grans clàssics de la literatura o la música. «El que cerc són les emocions, els sentiments... no pens que ningú avui pugui afirmar que sóc irreverent amb els clàssics. Els crítics potser ho podrien dir si tinguessin contacte directe amb ells, però mentre no demostrin que tenen un mèdium excel·lent, no entenc aquestes acusacions. Els clàssics tenen molts de clixés afegits que no coincideixen amb l'autenticitat... A Verdi l'acusaven d'immoral, Aïda fou un escàndol... De Mozart, les cartes que escrivia a la seva germana eren totalment escatològiques...».

El director d'escena, que prepara un Hamlet en anglès pel festival d'Edimburg, reivindicà les paraules d'aquest príncep de Shakespeare en les quals afirmava que «el teatre és el mirall del món» per defensar la contemporaneïtat dels seus clàssics. «És tan simple com presentar-los com una novetat. Com si fos la seva estrena i dur-los a escena igual de vius com quan es feren per primera vegada». És per aquesta exigència que reconeix que «se permet certes traïcions, encara que mai alterant l'esperit original de l'obra».

De fet, darrere dels seus muntatges s'amaga un exhaustiu procés d'investigació dels més minúsculs detalls de l'obra. L'època en què s'escrigué, el que se cercava amb ella, les seves repercussions... «Primer sóc un estudiant, després em torn boig i finalment torn boig a l'equip», digué afegint que «la implicació emocional de l'equip en un muntatge és fonamental per al seu resultat».