El català en la medicina (1904)

Aquesta interessant referència pertany a la monografia de la Secció de Ciències, número 17, publicada per l'Institut d'Estudis Catalans, L'Evolució de l'ús del català en medicina a Catalunya durant el segle XX. El llarg camí d'una bella i expressiva història, de la que és autor el Dr. Jordi Sans i Sabrafen. El llibre ens endinsa en les diferents etapes que la nostra llengua ha hagut de passar i patir per tal d'arribar al seu ús dins les diferents branques de la ciència, de les professions, dels oficis. En aquest cas, centrades en la medicina, ja sia en les funcions quotidianes dels seus professionals, ja sia a través de revistes, reunions, congressos, bibliografia etc. L'autor destaca molts parlaments, en diferents èpoques, de metges que reclamaven tal ús de forma normalitzada i plena. Així, entre d'altres, Miquel Arcàngel Fargas, en el Primer Congrés de Llengua Catalana, el 1913, quan deia que «l'instrument de què disposa l'home en ses funcions de relació, dintre del món científic, està format en gran part per la parla, fonètica o gràfica: doncs aquesta funció que desempenya en llenguatge sols té aquella espontaneïtat, aquella senzillesa, aquella flaire, aquella qualitat pròpia de secreció intel·lectual, quan s'usa la llengua mare, la personal, la pròpia.»

I el 1930, en el VI Congrés, August Pi i Sunyer declarava que «no és possible d'anihilar ni un poble ni una cultura quan aquest poble en té plena consciència i aquesta cultura s'entronca alhora amb les profundes arrels de la terra i amb la cultura de tot arreu.»

Una excel·lent lliçó teòrica i pràctica.
El doctor Jordi Sans i Sabrafen acaba la seva feina amb aquests mots, quan lloa el despertar d'una investigació biomèdica de casa nostra amb segell de la nostra identitat cultural. «Aquest despertar "diu" ens permetria recuperar el sentit comú, que, essent una de les nostres virtuts més preuades, hem posat, sense adonar-nos-en, al servei i al benefici dels altres.»