Neix Charles Huggins (1901)

Miquel Ferrà i Martorell22/09/02 0:00

Tal dia com avui naixia a Halifax el cirurgià canadenc" nord-americà Charles Branton Huggins. Estudià a la seva regió de Nova Escòcia fins als dinou anys i un cop s'hagué graduat a la universitat d'Acàdia, marxà als Estats Units, on seguí amb la seva formació mèdica. Obtingué el seu títol de doctor a Harvard el 1924 i després de passar un temps com a metge intern i resident, s'integrà en l'Escola de Medicina de la universitat de Chicago, on ja restà de forma definitiva, havent rebut la nacionalitat nord-americana el 1933. El 1941 feia un descobriment sensacional i demostrava que el càncer de pròstata masculí es podia controlar administrant hormones femenines. Això fou la primera passa en el sentit que un tipus important de càncer pogués esser tractat amb mitjans exclusivament químics. Aquesta important troballa li valgué, compartit amb el doctor Rous, el premi Nobel de fisiologia i medicina de l'any 1966. És més que evident que el càncer de pròstata delma les poblacions masculines en edat avançada a tot el món i que això suposa un desafiament per a la ciència que no es pot deixar de banda.

Moltes vegades hem parlat dels investigadors i de com aquests són, massa sovint, ignorats per aquelles persones que dia rere dia reben els beneficis de llur esforç. Els diuen herois anònims. Homes que fan la seva guerra salvant vides humanes. Cervells privilegiats que no dubten a dedicar la seva vida i la seva tasca a la ciència de «primera necessitat», aquells que contribueixen a l'ortopèdia, a la cirurgia de pau i de guerra, als estudis sobre les malalties encara no vençudes, a la literatura mèdica, que no dubten a deixar part de la seva existència en el tercer món per tal de poder guarir ferits i traumatitzats. Com deia el professor Trueta, es tracta de «fer art en el cos humà», de conèixer al detall l'anatomia humana, i en les seves paraules, de com hagué de treballar amb el primer cadàver, que li semblà en principi, al davant dels seus ulls juvenils, cosa de visió dantesca, explicava: «En el meu primer contacte amb l'hospital, en contemplar la primera mort i en veure el primer cadàver mig podrit dins la sala de dissecció, les fibres que jo pogués tenir d'artista (havia volgut esser pintor), restaren tan profundament ferides que vaig estar a punt d'abandonar la carrera. Però superada aquesta crisi, i quan vaig poder fer dissecció amb les pròpies mans, de seguida, em vaig adonar de quina era la meva missió en la medicina: fer art sobre el cos humà...». De tant en tant, els poetes i els literats glosen els mèrits d'algun metge, investigador famós, com fou el cas d'aquell Ehrlich, aplicable a molts altres: «Aquell que en les ombrívoles sales d'un hospital veu sorgir l'alba dins un tub de vidre...».