Dos casos de robatori (1836)

Els periòdics de París parlen de dos robatoris esdevinguts en aquella capital i que vénen a demostrar que els delinqüents tenen un enginy poc comú i una imaginació, sovint, ben desperta. El primer cas és la típica estafa: «Fa pocs dies es presentà un individu en el Cafè de Normandia d'aquesta capital, i dirigint-se al propietari de l'establiment, li demanà si tenia rompudes algunes taules de marbre. Afegí que ell era un artista i s'ocupava de recompondre tals peces tot fent servir un producte d'invenció pròpia, mena de pegament, que ajuntava els trossos uns amb els altres i quedaven tan ben posats que els fragments de marbre formaven finalment un tot indestructible... Al·lucinat, el cafeter posà totes les taules rompudes en mans d'aquell improvisat artista. Tractaren del preu, establiren l'acord i l'home començà la seva feina. Digué aleshores que era menester posar faixes de paper per totes aquelles parts que havia tocat el seu pinzell, tenint cura de no llevar-les abans de vint-i-quatre hores, puix que com el betum s'havien d'eixugar amb el temps necessari. Cobrà, després, el preu de la seva feina i se n'anà un cop s'hagué beguda la copa de l'amistat. Passaren les vint-i-quatre hores i quan el cafeter aixecà els papers, confiant contemplar aquella obra mestra de l'art, mogué una de les taules i cada tros se n'anà pel seu vent. El famós betum no era més que una mica de pasteta...».