La instantània

Un dia oferiren la possibilitat als habitants de l'oasi de Gara, a les llunyanies del gran oasi de Siwa, de deixar el lloc de sempre perquè les aigües no són bones i el viure s'hi fa difícil. Però ells respongueren que volien restar a la terra i a l'arena de tota la vida: allà on el desert és inhòspit. Després de demanar permís al xeic Hassan, em vaig fer acompanyar per algú del poble per, amb el conductor, anar a veure els voltants. De primer arribàrem a un punt de pedra resseca amb una cova on hi degota aigua que sempre té una petita bassa plena. Prop hi han aconseguit créixer dues palmeres i un poc d'herba. Un metre més lluny ja és desert. També arribam a un pou nou que, perforat fins a cinc-cents metres, ha trobat el nivell de l'aigua calenta. Ara surt per la seva pròpia força i, de moment, es va perdent dins el camp de terra i arena. Malgrat el desert i la terra magra, a Gara hi apareixen taques de verdor que suavitzen el paisatge. Es veuen els camperols amb el carro que se'n van a fer feina al seu tros de vida. Si es pensa que, almenys a cent-cinquanta quilòmetres a la rodona per allà no hi viu ningú més, la cosa té el seu mèrit. Tornant cap a les cases, el cotxe s'atura prop de la ciutadella deshabitada. El xofer se'n va a resar a la mesquita. Acompanyat d'un habitant local puc conèixer el lloc estret i protegit on visqueren fins no fa massa. Encara es conserva la porta d'entrada, que de nit quedava tancada. A dins és un conjunt de parets esboldregades, bigues per terra, alguna llauna rovellada i, arreu, els forats i les finestres que deixen veure les cases noves, la caserna amb el pal i la bandera, algú que va en direcció als horts de palmeres. Una vida plàcida on sempre hi ha temps per a tot, allà on els rellotges no tenen cap utilitat.