Mor el científic Sommerfeld (1951)

Bohr tornà dels Estats Units al seu país, Dinamarca, quan les tropes de Hitler encara l'ocupaven, és a dir, que dominaven el territori des del 1940. No va voler cooperar amb els alemanys i el 1943, per no anar a la presó, pogué fugir amb gran risc a Anglaterra. Després, anà altre cop als EUA, on treballà en el projecte de la bomba atòmica a Los Alamos fins al 1945. Sommerfeld en canvi no es mogué d'Alemanya i no sabem fins a quin punt col·laborà amb els científics del Règim.

Però al marge de la política i de la vida social, el que veim és que ningú o quasi ningú, en el món de la ciència, no es pot declarar pare absolut d'un descobriment, gesta que quasi sempre forma una cadena de cervells privilegiats, i de vegades, això, al llarg de generacions. Tot plegat vol dir que la ponderació és sempre relativa, en aquest i altres sentits, com escrivia un altre savi, un dels comptats premis Nobel de Medicina de l'Estat espanyol: «Res no és més rar que trobar un enginy perfectament ponderat. I no parlam aquí de les tares patològiques del geni, sobre les quals tant s'ha xerrat, des d'Erasmus i Huarte fins a Moreau de Tours i Lombroso. Ens referim a les llacunes mentals que, per compensació de certes excel·lències, hi ha en quasi tots els talents superiors.

Trobam amb freqüència intel·ligències penetrants quasi privades d'imaginació; memòries prodigioses associades a intel·lectes mitjans; capacitats i erudicions de primer ordre deslluïdes per un amor propi de bleda o un esvaïment enfadós; fantasies pomposes i plàstiques rebels a la disciplina del treball; esperits creadors que no són capaços d'exposar amb clarícia i mètode el fruit dels seus estudis. Qui no ha vist amb pena notables oradors nets de sentit comú; matemàtics insignes que pensen com ostres sobre assumptes de filosofia o de política; pintors eminents embarassats a l'hora d'escriure una carta discreta; gents de negocis que projecten bé i executen pèssimament?». Ramón y Cajal dixit.