El papa que prohibí els toros (1566)

Miquel Ferrà i Martorell19/02/02 0:00

Les curses de braus, els toros, la tauromàquia, foren probablement introduïdes a la península ibèrica pels romans i han sobreviscut a totes les etapes històriques. Foren, en temps medievals, un entreteniment aristocràtic, quan els genets, armats amb una llança, dempeus o a cavall, combatien el bou. Passats els anys, es perfeccionava i convertia en veritable ofici i hom l'anomenava, ja en els dies del Renaixement, «art tauromàquic». La introducció de la «muleta» i l'espasa fou cosa de mitjan segle XVIII i des de llavors, a ara mateix. Però sempre ha tingut aquest espectacle declarats enemics, en particular les associacions que reclamen lleis contra els maltractaments als animals. Però potser la nota més significativa és la del papa Pius V, sant Pius V, que fou bisbe de Roma de 1566 a 1572, el qual excomunicà els toreros i els privà de sepultura religiosa si morien en el circ. Tanmateix, no feren gaire cas de les disposicions papals i la passió pels toros seguí viva no només en la península ibèrica sinó també al sud de França i molts punts d'Amèrica. Les ramaderies de Miura, Veraguas, Colmenar, etc., entraren en la llegenda i actualment, tot i que els grups protectors dels animals protesten dels que fan servir la lluita, suplici i mort d'un animal com a divertiment obert i públic, la festa de les curses de bous segueix endavant...

Però qui era aquell papa que prohibí els toros? En primer lloc, un dels pocs que han pujat als altars. Nascut a Bosco, prop d'Alexandria, en el ducat de Savoia, el 1504, Antoni Ghislieri, que ja ben jove entrà en l'orde de Sant Domènec, procedia de família molt pobra. Diu un historiador, Victoriano Domingo, que «no per parentesc, favor de prínceps o intrigues sinó únicament pel seu zel en el servei de l'Església, fou elevat a prior, bisbe, cardenal i papa. La impressió que produïa la seva figura, magra a causa dels dejunis i les penitències, era de respecte i veneració. Tothom, al davant d'ell, se sentia en presència d'una persona de gran fermesa i solemne gravetat, que desfermada de tota cosa terrenal, es dedicava només a les coses de l'esperit».

I un altre historiador, Ludovico Pastor, explica que «Pius V no era cap diplomàtic ni ho volia esser. Només una cosa tenia en el seu cor: la salut de les ànimes. Al servei d'aquest interès, posà tota la seva activitat, i pel que aquest exigia, funcionà tota obra o institució...».

Fou rigorós per a combatre la corrupció en la qual trobà immersos els estats de l'Església; netejà el Vaticà de cardenals indignes i dignataris malvenuts; tallà totes les formes d'immoralitat que les modes renaixentistes havien introduït en el si de la Ciutat Eterna, atacà tota mena de paganisme, s'acabaren les bauxes i festes oficials i fins i tot, les presons del Castell de Sant Àngel s'ompliren de malfactors i de més d'un bisbe o cardenal; tallà d'arrel el nepotisme, els tractes de favor i les recomanacions. Fidel al Concili de Trent, s'erigí en defensor del cristianisme i gestionà la unió de nacions que, constituint una gran flota, havien d'aconseguir sobre els turcs la victòria de Lepant el 1571. Segurament el seu pecat fou fer fervir un gra massa el tribunal de la Inquisició però alternant tals mostres de rigor, avui podríem dir de crim fanàtic, donà testimoni de bones obres, com quan reuní tots els diners destinats a festes oficials, cerimònia de coronació i àpats de tota mena i els entregà als almoiners. Es preocupà dels treballadors del seu Estat i en millorà les condicions. El balanç fou considerat positiu i Sixt V introduí la causa de la seva canonització. Climent X el beatificà i Climent IX el féu sant. I tanmateix... Com podia prohibir els toros aquell que convocà tants cops el poble a presenciar els Actes de Fe?